Gaudí se'n riuria
Me n'havien parlat, de les parades fantasma. Mai no les havia vist, ni tampoc no la vaig reconèixer aleshores. És lògic.
Barcelona era plena de juliol, sinònim d'una ciutat atapeïda de vida, un formiguer d'activitat tant en la superfície com per sota en aquell moment, on jo entrava per la boca de metro tot esquivant aquells que no gosaven pujar les escales i postergaven el moment d'enfrontar-se a l'infern de foc de 32 graus que els esperava al carrer. Em dirigia a la Sagrada Família perquè la Jèssica havia rigut davant del fet que un jove de vint-i-quatre anys, barceloní com jo, no hagués visitat ni un sol cop l'edifici més icònic de la seva ciutat. Gaudí se'n riuria, m'havia dit.
Uns nervis al fons de l'estómac em van assaltar amb la presència d'uns revisors al final del vagó de metro. No tenia cap motiu per estar nerviós; havia passat la targeta, però sempre he estat un noi nerviós. "Propera parada, Sagrada Família". Els uniformes bordeus s'apropaven cada cop més. Havia de baixar a la següent, per què trigaven tant?
El tren es va aturar a la parada, les portes encara tancades. Havia de baixar. Una revisora de pentinat ajustat estava comprovant la targeta d'un vell amb ganes de xerrar i comentaven minúcies a dues passes de distància. Vaig maniobrar massa bruscament, aixecant-me de forma robòtica, intentant dissimular la meva pressa. Havia de baixar. Dos dels revisors ja havien alçat la mirada cap a mi quan em dirigia desorbitat a obrir la porta. Les mans em suaven mentre feia senyals d'explicacions mudes sense massa sentit alhora que premia el botó. Era la meva parada, no? Això, els hi volia explicar. Ningú al vagó no es movia. Aleshores una veu d'alerta, passes accelerades on jo ja no em trobava, i les portes que es tancaven darrere meu. Vaig girar el cap per intentar explicar-los altre cop, ara ja fora de perill, que no havia fugit d'ells. Feien una imatge estranya tots quatre, uniformats, mirant-me des de l'interior, agitant els braços, fent indicacions que no entenia. Una d’elles tenia la cara al vidre de la porta. No hi vaig veure ira, ni tan sols decepció; hi havia als seus ulls una preocupació alarmant.
El metro abandonà l'estació com si res no hagués passat, deixant-me envoltat de silenci i de buidor. Ningú no havia baixat. La il·luminació era groguenca i apagada. No s'assemblava a cap estació de metro on hagués estat abans. Només sentia la meva respiració ofegada i el soroll inoportú de les meves passes, que repicava per les parets d'una rajola antiga i sorprenentment nova. Amb tot, el silenci no va durar gaire. Un altre tren venia; massa d'hora, massa lent. Em vaig afanyar a sortir de l'estació, però la sortida s'amagava als meus ulls i quan el motor va aturar-se darrere meu no podia haver imaginat el que vaig veure. Era un model de tren antic. Els homes que en baixaven portaven barrets de copa, i les dones vestits de faldilla llarga. Tots anaven curosament elegants. Massa, en comparació a mi. Abans que tingués temps per reaccionar, m'envoltava aquella massa de persones anacròniques que em jutjaven amb mirades despectives i confuses mentre passaven de llarg. Els seguí per trobar la sortida. Alguns s'aturaven a mirar-me, fascinats per alguna cosa que se m'escapava. On eren les escales mecàniques? Tot va cobrar sentit en arribar a dalt quan una Sagrada Família es mostrava davant meu, esplèndida, només amb quatre torres, acabada de començar. Ens separaven camp obert, pols i una ciutat que només reconeixeria en fotografies antigues.