Bus 64
La carta als Reis havia estat explícita: una computadora d’escacs amb intel·ligència artificial, realitat virtual i realitat augmentada. Darrer model, és clar, el que tenia únicament la meitat de peces, que podien agafar el color escollit, mentre que l’altra meitat era virtual i es veia en moviment sobre el tauler electromagnètic amb ulleres 3D!
El Roc s’ho mereixia, i als seus pares també els feia il·lusió tenir aquest enginy vingut directament d’Estats Units. I així fou... (els escacs eren una passió familiar, fins al punt que les discussions familiars s’acabaven amb un “Roc, no t’enroquis”)
Aquell gener, de bon matí, allí estava en Roc, assegut al bus 64 camí de l’escola amb el tauler màgic anava sempre amb ell. Els pares havien dubtat, però un cop feta la prova, era profitós: una única partida durant el desplaçament en bus –aquesta era la condició- i en Roc arribava a classe ben despert, amb les neurones activades, no com altres que encara duien alguna lleganya...
Tot anava bé fins que un dia, una de les peces, l’alfil, va caure del tauler i en Roc no va saber trobar-lo. Havia rodolat? S’havia ficat en algun racó? Fos com fos, havia de baixar del bus, era la seva parada.
Unes hores després, en aquest bus hi viatjava l’Ona. Des del seu seient va veure que alguna cosa brillava en un racó. Va acostar-s’hi i va agafar-ho. Era l’alfil del Roc! I ella sense saber-ho...
A casa de l’Ona eren molt manetes i poc avesats als escacs. Amb un trepant, de seguida van tenir un penjoll ben bonic.
Després del disgust del Roc, va succeir allò imprevist... A cada partida jugava amb un alfil de menys contra les peces virtuals, això feia que s’esforcés més i més per sobreposar-se a aquesta inferioritat, i el seu nivell de joc va progressar exponencialment!
I un bon dia, arribaren els campionats escolars d’escacs. Allà estava en Roc jugant i guanyant partides, fins que es topà amb la Montse que el va sorprendre amb una defensa siciliana i van acabar en taules; en Xavi ho va veure, va fer la mateixa estratègia siciliana i li va anar bé. Tots tres van ocupar el podi. I en l’entrega de medalles, mirant-s’ho, hi havia l’Ona amb el seu penjoll. Un reflex de sol la va delatar i en Roc, de seguida, s’hi va abraonar.
Un cop tots van saber la història completa, el bus 64, el tauler màgic i els escacs els van unir els quatre. L’afició pels escacs va créixer i créixer, també es va despertar en l’Ona.
...
I què va venir després...?
Dos anys més tard, en Roc, l’Ona, la Montse i en Xavi es proclamaren campions d’escacs d’Europa sub-14 a Sicília!