LLIMB
En aixecar la vista del llibre, va llegir el cartell verd anunciant que arribava a l’estació de Passeig de Gràcia. Va fer una petita i ràpida marca a la pàgina i va aixecar-se del seient. Va guardar el llibre a la bossa de mà, tot caminant cap a la porta.
Un cop el comboi es va aturar del tot, va prémer el botó, es van obrir les portes i va baixar. Estava sola. Era l’única persona que havia baixat del tren.Ningú més a l’andana.
Això mai no li havia succeït. Cada dia, en hora punta, feia el mateix trajecte, els mateixos transbords, per anar des de casa seva, a Mercat Nou, fins a Passeig de Gràcia, on treballava des de feia més de cinc anys, en una llibreria de les de tota la vida de Barcelona.
Va mirar a dreta i esquerra, per comprovar que no hi havia ningú, mentre el tren reprenia la marxa i s’enduia els últims conciutadans amb què havia compartit espai. No hi havia gent, i això li provocà, de cop i volta, gran satisfacció; no pas perquè volgués estar sola, sinó per poder viure un moment tan misteriosament invers a l’habitual.
Hi havia màgia.
Lluny d’estranyar-se, va somriure, va introduir la mà a la butxaca i va treure un moneda de vint cèntims que feia temps li corria pels pantalons:
.- “Creu, línia lila; cara, línia groga”- pensà.
I va ser cara. Així, va seguir les indicacions i va caminar pels passadissos que conduïen cap a la línia groga. Sempre havia odiat aquell transbord, el més llarg de Barcelona: un passadís que es feia etern quan tornava amb la colla, o sola, de festa a la matinada. Quan tot just encarava aquell passadís, el més llarg i recte de tots els del transbords, va observar que a l’altre extrem apareixia, per fi, una altra persona; una persona que caminava en sentit contrari.
Cap de les dues semblava tenir pressa. I a cada pas que les apropava, la va anar descobrint. De lluny, li va semblar que era també una dona. Sens dubte una persona peculiar, amb barret elegant i vestit llarg. Ben aviat, va tenir la certesa que vestia un vestit llarg, blanc, com la neu verge, combinat amb bota alta, fosca, amb grans talons que omplien de so el passadís a cada passa que feia. Era un pas ferm i elegant. Cada cop més a prop, sota la gran pamela de tela blanca, hi va descobrir una llarga cabellera, amb tirabuixons. Uns cabells negres com el carbó, que de tan brillants feien reflexos i creaven llums impossibles. Màgics.
En un moment, la misteriosa dama es va passar la mà pels cabells, per sobre de l’orella, per tirar-los enrere. En seguir el moviment de la mà, va observar que la movia de forma harmoniosa, gairebé com si fos un moviment de gimnàstica rítmica, fins que aquesta agafava la nansa de la gran bossa de mà, de marca, que li penjava de l’espatlla esquerra.
Era una mà també elegant, amb uns dits prims i llargs, i unes ungles vermelles que de ben segur s’havia fet en un centre d’estètica. No hi duia cap anell, però al canell, un braçalet molt fi, platejat, destacava sobre la pell negra de la dona.
Ja estaven gairebé a tocar. Va aixecar la mirada, i hi va trobar la seva. Ulls grans mig amagats rere unes ulleres de vidre rosa i muntura hexagonal. No es van dir res, van creuar les mirades, i van seguir en direccions oposades.
- A mi m’ha sortit creu - va dir una veu. La veu de la dona. Una veu pausada, rítmica. Gairebé un cant.
Va girar el cap, sense aturar el pas, i va tornar a creuar la mirada amb ella.
Van intercanviar un somriure abans de tornar a mirar cap endavant i seguir cadascuna el seu camí. Cadascuna cap al seu destí.