Al·legoria de la justícia i la pau
Al·legoria de la justícia i la pau
Estimat, avui ha passat una cosa esgarrifosa i molt estranya. Sé que sempre dius que jo en tinc prou a trepitjar el vagó del metro i, abans que es tanquin les portes, la meva fantasia comença a córrer desbocada, però avui tot ha estat real. A Glòries hi ha entrat una dona magnífica; hi havia alguna cosa en la seva manera d’estar que irradiava una gran pau. Duia un ram de flors acolorides amb una esplèndida branca d’olivera que en sobresortia. De seguida ha fet un gran somriure en veure una amiga que entrava per una altra porta del vagó. Aquesta segona dona, que anava amb un infant petit, era tant o més magnífica que la primera. Devia venir de fer compres als Encants perquè carregava una caixa que, per les fotografies que mostrava a fora, devia ser un petit electrodomèstic de cuina, una cosa així com una balança electrònica, m’ha semblat. Totes dues anaven vestides amb túnica i estola amb dibuixos de sanefes. Perquè les vegis tal com jo les he vist, imagina’t dues dones de la Roma antiga. S’han fet una un petó en saludar-se i s’han quedat dretes xerrant. Dretes o dempeus? Doncs ni una cosa ni l’altra ben bé perquè no hi tocaven de peus a terra; ho dic rigorosament, que no és una frase feta, vaja; el que ha passat és que un núvol blanc s’ha format sota els seus peus i suraven en l’aire amb una gracilitat i una finor de deesses gregues. Recordes que t’he dit que una anava acompanyada d’un nen, oi? Doncs als peus de l’infant hi ha sorgit un segon núvol i la criatura ens mirava a tots des de les altures, s’entretenia a jugar amb uns tubs que hi havia al sostre del vagó i de tant en tant feia voltes i li vèiem les ales que tenia a l’esquena. Tens present el quadre de l’al·legoria de la justícia i la pau que vam veure al museu diumenge passat? Doncs era com si el quadre hagués cobrat vida. Arribats a aquest punt, tot el passatge estava fascinat i no podíem treure els ulls de l’escena. Bé, la fascinació no abastava tothom, ja que un poca-solta les ha començat a increpar des del fons del vagó: “fantasmes, deixeu de muntar el numeret que sembleu unes ànimes en pena, ridícules de merda”, cridava el molt brètol. Jo el veia bé perquè el metro no anava gaire ple. I tot d’una s’aixeca el paio -un homenot amb el cap afaitat, amb una jaqueta de la marca Wagner i uns pantalons de camuflatge militar - i comença a caminar a poc a poc cap a elles amb una pistola a la mà. Jo he passat molta por i sentia un nus a l'estómac, i a la gola com un roc que gairebé no em deixava respirar; volia cridar i plorar, però no em movia un pèl, malgrat el patiment i la ràbia que sentia, era com si m’hagués convertit en una pedra immòbil. Llavors veig que l’home s’atura, aixeca els braços, les dues mans aferrant l’arma, tanca un ull, els braços en tensió apuntant les dues dones. Miro la figura amenaçadora, em fereix la pell la ràbia que traspua, li veig l’odi a la mirada i m’espero el tret, l’horror a les cares, la carn esquinçada, els crits. Llavors l’infant treu un arc amb fletxes -no sé d’on- i encerta l’home, que es desploma a terra. Ha estat llavors que els núvols s’han esvaït i les deesses, caminant al llarg de l’espai central del vagó, acompanyades del nen que encara volava, han marxat triomfants i per la megafonia del metro he sentit que anunciaven que ja no hi havia guerra a Ucraïna, ni a Sudan, ni a Síria, ni a Afganistan, ni a Haití, ni a … ni enlloc.