DILLUNS
Dilluns. Vaig de camí a la feina. Et veig per primer cop al vagó de la línia L5. Tens la pell bruna i el cabell del color de l’atzabeja. T’asseus a l’únic seient que queda lliure i encreues les cames amb un gest que vol ser discret, però que a mi em resulta la mar de sublim.
No et torno a veure fins al cap de set dies.
Torna a ser dilluns i entres, de nou, al metro. Et miro i m’embriagues amb una força estranya. El cor em fa un bot i se m’accelera com el galop d’un cavall salvatge. Avui vas vestida de primavera. Tons suaus que enamoren com les flors d’abril.
Baixeu, tu i el teu semblant que enlluerna, a la teva parada.
La meva és la següent.
Passen els dies. Una setmana es fa eterna, segons com. Anhelo els dilluns com una droga que em xucla per dins.
I ja hi tornem a ser. Arribes puntual i el metro arrenca. Treus un llibre folrat amb paper de diari i t’hi capbusses. No t’imagines com m’agradaria saber-ne el títol i poder llegir allò que tu llegeixes…
L’endemà i els dies que el segueixen, transcorren estèrils, sense tu.
Ells diumenges al vespre, esdevenen els aperitius dels dilluns. Me’n vaig aviat al llit. D'aquesta manera, quan em llevo, ja soc a no res de tornar-te a veure.
Avui estàs espectacular. Vesteixes uns texans i una samarreta baldera. Uns bàsics d’armari, però que a tu t’escauen de meravella. Baixes a la teva parada i et perds en l’anonimat de l’andana.
Aleshores m’adono que t’has descuidat el llibre folrat amb paper de diari. Oh! Quin greu que em sap! L’agafo i me’l poso dins de la meva bossa.
Al vespre, quan arribo a casa, el deixo damunt la tauleta del menjador. No goso obrir-lo. No tinc cap dret a violar la teva intimitat. Des de la distància, me’l miro; i me’l miro mentre sopo; i mentre desparo taula; i mentre em prenc una infusió relaxant…
Fins que no puc més, m’aixeco d’una revolada, obro la tapa i el desvirgo. Pim-pam.
Descobreixo el títol.
És un Diamant de butxaca.
De la Rodoreda.
Sense haver-ho pogut decidir, passo el tou dels dits per damunt dels fulls, lentament, com si acariciés la teva pell, i començo a llegir-lo. Les teves pàgines em segresten i jo em deixo portar.
Acabo el llibre el diumenge. Preciosa la història. I crua també.
Llavors decideixo que t’anomenaré com la protagonista de la novel·la.
El llibre? No te’l tornaré mai. Me l’he fet tan meu com meva m’agradaria que fossis.
Dilluns. Avui, mentre el metro avançava implacable com el temps, t’has tocat el ventre amb un gest subtil, Colometa.
Endevino que seràs mare.
Me n’alegro per tu.
Setmana rere setmana, la panxa et creix. I també creix la teva bellesa. Sens dubte, la maternitat, tot ho maximitza.
Fins que arriba el dia que tu no arribes, i el meu dilluns es torna fosc. T’has endut tota la meva llum, i has donat llum a una nova vida. Tant de bo siguis feliç.
M’eixugo la pena salada que em brota dels ulls i baixo a la meva parada.
Una parella de coloms estarrufen les plomes. Contents.