Tornar a l'origen
Fa més de quaranta anys que ens coneixem. Ens hem vist dues vegades al dia durant pràcticament tots aquests anys. Hem crescut junts i la nostra relació ha estat, com són totes les relacions d’afinitat llargues i ben consolidades, unes vegades bona i unes altres no tan bona.
Durant els primers anys jo vivia encara a prop de l’escola i hi anava caminant, de la mà de la mare. Encara no ens havíem conegut. Als sis anys ens vam traslladar a viure lluny de l’escola. Fou aleshores quan ens vam veure per primera vegada i des d’aleshores ja no ens hem deixat de veure mai.
Primer va ser l’autobús per anar i tornar de l’escola. Jo era menuda i l’autobús era llarg, de vegades de dos cossos. Hi havia un cobrador en una petita cabina al darrera que expenia els títols de transport, una mena de paperets de seda, color rosa, que havies de conservar fins el final del trajecte. Ell et saludava i et desitjava un bon dia. De vegades, al tornar a casa, la meva germana gran es gastava els diners que teníem per pagar l’autobús en un gelat de vainilla de màquina per a ella i havíem de baixar a peu tot el trajecte, ella gaudint del gelat, sense oferir ni un petit tast, tot i haver invertit també el meu tiquet d’autobús en la compra.
En finalitzar l’escola ja t’havies modernitzat, ja no hi havia cobrador i el petit espai que ocupava la cabina havia desaparegut. Ara cobrava el conductor a cada parada; ell també et saludava i et desitjava un bon dia. Aleshores jo ja anava a la universitat. Agafava el set, el seu número era i és el seu nom propi. En hora punta, no hi cabia ni una agulla, anava ple d’estudiants dempeus, amb carpetes folrades amb els actors i cantants de l’època, cos contra cos, fins arribar a la zona universitària.
Després va ser el metro per arribar d’hora a l’oficina. Tornava a haver-hi un cobrador als accessos, que et desitjava un bon dia i amb qui podies creuar un bon desig. Els seients s’ordenaven en quatre. La gent llegia en solitari o reia en grup. Avui continuo agafant el metro camí a l’oficina i ara ens veiem les cares de front; però tots mirem el tèlefon en solitari.
Quan em vaig enamorar, va ser el telefèric. Vam fer plegats un trajecte des de Montjuïc fins el Port, amb aquella vista impressionant sobre Barcelona. Encara recordo aquell petó, em va semblar un escenari digne del millor cinema.
Quan ens vam casar, vam anar a fer-nos una fotografia al tramvia blau, al peu de La Rotonda, on avui només queden els raïls. Els passatgers no entenien què feia una dona vestida de núvia a mitja tarda dins del tramvia. Com m’agrada aquella fotografia i com m’havia arribat a agradar pujar al peu del funicular amb ell, amb el tramvia de color blau i amb aquell aspecte tan elegant i tant d’una època. Ells ja no hi són, només queda la fotografia i el record d'ambdós .
No he deixat de viatjar mai amb vosaltres, uns dies se me’n va el cap i soc capaç de no pensar en res en tot el trajecte, d'altres penso en les meves coses i altres m’hi fixo en la resta, en què fan o en què diuen.
Quan he tingut fills els he ensenyat a moure’s amb vosaltres, a gaudir de vosaltres com ho faig jo, i he patit quan els he hagut de deixar sols per primera vegada per fer un trajecte que després es convertiria en rutinari o quan s’han perdut pels passadissos del metro; però sempre els heu portat a casa de tornada.
L’altre dia el meu fill gran em va dir que volia ser conductor de trens. Em va semblar tornar a l’origen.
Ha estat i és us plaer viatjar amb vosaltres.