El nom
Potser entre els nostres lectors i lectores hi ha qui ja té els cabells blancs i recordarà aquella notícia de la dona que va parir a dins d´un tren ajudada per la tripulació, triant per a la criatura el nom de María de la Renfe.
Fa cosa de dies, l´Aurora, motorista a la línia 1 i el Jordi, cap d´estació, també a la línia vermella, es van veure embolicats en un afer similar. Bé, dir afer és una mica fort, perquè ningú no em negarà l´alegria que és que un ésser nou aboqui el seu petit cap a aquest món nostre de cabòries...
Venien fent el seguiment de la Maria a través de les pantalles connectades al sistema de videovigilància de l´estació, on es visualitzava, de manera intermitent, tot el que passava a la línia i a cada un dels trens. La Maria era una jove d´uns 35 anys, prima, amb aspecte d´haver superat unes quantes dureses de la vida i de restar-li unes quantes més per superar. El seu comportament els era una mica sospitós. No, res de l´altre món. No és que anés empaitant els viatgers o buidant butxaques alienes, és que feia uns moviments convulsius, com si es recargolés de dolor. Sovint, es duia la mà a la panxa. Ai, las, la panxa! Estava embarassada! Era a punt de parir o potser patia algun mal o vés a saber què, davant de la indiferència del passatge. Calia ajudar-la.
El Jordi es va apropar a l´intercomunicador per parlar amb l´Aurora, amb la intenció d´esbrinar si era assabentada de l´assumpte. Jordi, -va dir ella-, no faig una altra cosa que mirar la pantalla. M´estic posant nerviosa. Dona´m permís per aturar el tren a la següent parada, cridem els col·legues que ens substitueixin i fem el que puguem per aquesta dona. El Jordi va acceptar. Va posar en marxa el protocol indicat per aquestes circumstàncies: avisar el passatge del tren afectat que patiria alguna alteració, trucar els serveis d´emergència perquè es presentessin a l´estació indicada, etc.
La Maria mostrava signes d´empitjorament. Els viatgers que tenia més a prop reaccionaven de la manera més diversa... Hi havia qui li preguntava si es trobava bé, qui s´aixecava del seient discretament per por de patir algun atac...El buit al voltant d´ella es va fer cada cop més gran.
El tren va arribar, finalment, a l´estació i, com s´havia anunciat, es va quedar aturat uns minuts més de l´acostumat mentre l´Aurora i el Jordi rescataven la Maria i la conduïen al punt acordat amb els serveis d´emergències. El tren continuaria la seva marxa un cop acabades aquestes operacions com si res no hagués passat.
La Maria els va confirmar el que s´intuïa per les pantalles: era a punt de parir. Era a l´oficina de treball, emplenant uns papers de sol·licitud de feina quan, de cop i volta, un dolor fiblant, agut, va travessar la seva panxa. No s´ho va pensar i va entrar al metro amb la idea d´arribar a la Maternitat, que no era pas lluny d´allà.
No hi va arribar. La natura feia la seva tasca i anunciava, sense dir res, que una personeta nova s´afegiria als que ja ens trobem en aquest planeta. L´Aurora i el Jordi hi parlaven, la subjectaven, l´animaven, seguien les indicacions de l´equip mèdic. No hi va haver complicacions, tret del fet que el nadó no va néixer en un entorn completament asèptic com podia haver estat un hospital. La Maria descansava, rebufava encara. Al voltant seu, somriures, tendresa i un anhel de solidaritat, cada cop més gran. Es van adonar d´un fet important, però... Calia pensar en un nom, oi? La xicota més de la broma de l´equip mèdic va fer: ja està,ja ho tinc! Maria del Transversal!