La llum subterrània

Victor Arenal

La línia blava del metro de Barcelona sempre ha estat un lloc ple de misteris i rumors foscos. Molts deien que existien túnels secrets que portaven a llocs sense explorar, d’altres afirmaven haver vist estranyes criatures rondant per les estacions a les hores més atzaroses de la nit. 


Però mai ningú havia vist el que vaig veure jo.


Era una nit d’hivern, freda i lúgubre, quan vaig agafar l’últim metro per tornar a casa després d’una llarga jornada laboral. L’estació estava buida, el que no era inusual a aquelles hores de la nit. Vaig pujar al vagó i em vaig asseure en un seient buit, esperant arribar a la meva parada sense incidents.


Però a mig trajecte, el vehicle es va aturar en sec. Les llums es van fondre i el color negre es va apoderar de l’ambient. Vaig tractar de mantenir la calma, esperant que el tren es reiniciés aviat. No obstant, el que va succeir a continuació em va deixar sense alè. De sobte, les portes del metro es van obrir i una llum fulgurant va inundar l’obscuritat de l’estació. No podia veure res, però vaig sentir que alguna cosa em cridava cap a fora del comboi. 


Amb el cor a la boca, vaig baixar-ne i em vaig trobar en un túnel que semblava no tenir fi. No hi havia senyals de vida humana, però l’aire estava carregat d’una energia estranya i poderosa.


Vaig començar a caminar, mogut per una força que estava fora del meu control, seguint el camí que s’obria davant meu. Després d’un cert temps, vaig arribar a una gran sala, amb sostres alts i parets de pedra. Al centre de la sala s’erigia una figura misteriosa, vestida amb un conjunt del color de la nit i una gran caputxa que ocultava el seu rostre. M’hi vaig apropar, cautelós, preguntant-me qui podria amagar-se sota aquell fosc mantell. La figura em va mirar i va estendre una mà cap a mi. Al seu palmell, hi havia un objecte estrany i brillant, que semblava estar fet d’un material desconegut. 


—T’he estat esperant—va sentenciar la silueta amb una veu suau i profunda. —Aquest objecte és teu, pren-lo i guarda’l bé. El necessitaràs en el futur.


Vaig agafar l’objecte de la seva mà, sense saber què fer-ne. La figura va desaparèixer tan sobtadament com havia aparegut, deixant-me sol en aquella sala buida.


Vaig tornar a l’andana d’Hospital Clínic i el metro seguia allà, com si s’hagués congelat el temps. Vaig pujar altre cop i les portes es van tancar, posant rumb cap a casa, a la vegada que m’assaltava una allau de dubtes sobre el que havia succeït. Què significava tot allò? L’objecte que m’havien donat seguia brillant a la meva mà, omplint-me de misterioses sensacions que no podia explicar.


Des d’aleshores, mai més no he tornat a veure la figura misteriosa, ni he sentit la mateixa energia estranya que em va portar a través del túnel, però sempre porto amb mi l’objecte que em donaren aquella nit, preguntant-me quin serà el seu vertader propòsit i si algun cop tindré l’oportunitat de descobrir-lo.

Te ha gustado? Puedes compartirlo!