JA SOC AQUÍ
Una de les coses que més enyoro quan estic fora de Barcelona (I passo molt temps fora) és el transport públic. Una cosa tan simple com agafar l’autobús quan surto de Sants per tornar a casa em demostra que ja estic aquí. A casa. No sé si us podré explicar bé al que em refereixo però ho intentaré:
Porto des dels vint anys viatjant sol per tot el món. He estat en gairebé tots els continents i he pujat a molts vehicles, transports i invents. Però cap no em fa sentir tan còmode i tan feliç com quan estic a Barna i pujo a l’autobús. No sé si és per l’idioma, la nostra manera de ser (cedir el seient, baixar una parada abans per caminar una mica, iniciar una conversa amb una persona random), els nostres costums (saludar a qui condueix, aixecar el braç per aturar-lo) o les vistes panoràmiques que tens, però em sento realment com a casa en un bus.
Asseure’m en un dels seients del final d’un D40 és una de les millors experiències que em dona la ciutat. Anar escoltant música mentre miro per la finestra i vaig veient els carrers plens de gent passejant tranquil·lament, amigues que es retroben, parelles que no poden deixar de mirar-se als ulls, el sol ponent-se, les places plenes de coloms buscant menjar. Fins i tot els clàxons dels cotxes que ja tornen a casa fent fila, després d’un dia llarg de treball, és relaxant per a mi. Soc barceloní, al cap i a la fi.
Hi ha una sensació de llar en un autobús. He arribat a parlar amb gent que, després de baixar, no els he tornat a veure, però hem compartit una agradable estona parlant. Si no em creieu, deixeu-me que us expliqui una anècdota. Recordo un dia de desembre que anava llegint un llibre mentre anava a treballar. Estava llegint molt interessat el llibre i de sobte, hi puja un home que devia tenir uns setanta anys i va seure davant meu. Al principi no vam fer cap contacte visual, però passat uns minuts vaig notar la seva mirada fixa en mi. M’estava mirant a mi i al meu llibre.
- Me n’alegro molt que llegeixis, jove.
- Gràcies. - vaig respondre dubitatiu.
- Jo a la teva edat també llegia molt. No deixis mai de llegir, jove. Fes-me cas. T’ho diu un home que ha viscut molt - va sentenciar aquell home.
No sabia què respondre. Hi havia un cert toc de malenconia en aquelles paraules. Parlava com si ja no llegís, com si ja no fos aquella persona capaç de devorar-se llibres i de gaudir en diferents escenaris literaris.
- M’encanta llegir, senyor. Li faré cas -li vaig regalar un somriure.
- Així m’agrada. Jo vaig escriure un llibre quan era més jove, saps? Em vaig atrevir a escriure i és una de les coses de les quals estic més orgullós. Si pogués continuar llegint, ho faria. He de baixar ara, però me n’alegro d’haver parlat amb tu i de veure que la joventut continueu llegint. Sou el futur -va dir, mentre baixava com podia.
D’això en fa gairebé dos anys, però ho recordo com si fos ahir. Em va marcar moltíssim, perquè em va semblar una escena molt tendra i, a la vegada, reveladora de com som la gent. Ens encanta parlar, formar connexions i veure que les nostres passions són compartides. Que la gent sàpiga qui som, què hem fet i quines coses encara ens estan esperant. I tot això es pot veure en un autobús. Per la forma de vestir, d’actuar, de comportar-te o l’absència d’aquests aspectes ja estàs comunicant molt. I podem començar a parlar amb la persona del costat per conèixer més secrets d’aquests veïns i veïnes de vagó.