Línies paral·leles
Sembla gris el dia, ho sembla.
La ment tan dispersa que ni pensa.
Passes borroses que ni la terra toquen.
El recorregut és tan conegut
I allòquotidià tan automatitzat.
Amb la boira emboirada surto ràpid del metro i trepitjo l'andana .
Surten els ulls temerosos del somni obtús.
Sembla que el gris deixa espai al verd, és l' estació de Paral·lel línia 3.
Tot d' una ja estic a la línia 2, el lila em recorda l'esquerda del cor.
I al ritme del seu batec, les meves passes trepitgen amb una mica més de pes.
De camí a la sortida Ronda de Sant Pau,
arriba llunyana una música suau.
M' apropo, escolto
i la guitarra ara esqueixa, són sons de la Índia
que els dits embogits improvisen.
M' aturo transportada... sons sonen, sonen notes, sons de llum i fumm!!!!
Apareix el món sense nom, el món Paral-lel. És l' invisible que viatja. És la percepció que es dilata. Ja estic aquí, més ara que mai. El present s' ha presentat i et trobo a tu que has estat sempre al meu costat.
Vides en línies paral·leles, que impulsades pel misteri, de vegades s' apropen, de vegades es barregen i de vegades es toquen.