Un heroi anònim
UN HEROI ANÒNIM
Jo no m’hi volia tirar, a les vies del metro de Barcelona! Però em semblava més net i ràpid que provocar un embús circulatori a la plaça Catalunya en hora punta. Un suïcidi anònim al Barcelona Bus Turístic també m’era atractiu, mentre els turistes embadalits pels monuments de la Ciutat Comtal feien llurs fotos recordatòries. Recordarien aquell dia calamitós al llarg de llurs vides? Era una forma senzilla i fàcil de passar a la història sense massa esforç, fart ja d’esforços inútils per anar endavant en una ciutat hostil al diferent.
Tip n’estava de lluitar per causes justes i solidàries, que no conduïen a cap solució real. Tip de veure manis de joves i perroflautas, els grans exclosos d’una societat selvàtica, alienada pel treball productiu inhumà, per la batalla diària per un puta tros de pa. Lluitar al bell mig de l’arena, jugant-s’hi la pell, per què? Per rebre hòsties a dojo per part de les forces de l’ordre establert, dirigides per buròcrates de merda, que des de llurs despatxos impol·luts decideixen el destí d’indefensos ciutadans davant la injusta justícia, en comandita amb els polítics corromputs de torn?
Un harakiri al metro, col·lapsant totes les línies de la TMB era d'allò més atractiu. Em xalava en el plaer d’imaginar les cares d’esglai de milers, què dic milers!, milions de telespectadors que seguirien la trista notícia escarxofats en llurs sofàs de pell o d' escai. Provocar el pànic ciutadà, en una ciutat endormiscada per les drogues de disseny legals i il·legals era d'allò més estimulant. Una mort heroica que pogués passar als annals de la història negra i sanguinolenta de la ciutat.
Gaudia ja només de pensar-ho, d’imaginar-m’ho; aquest goig ja valia la malifeta. Sí, un suïcidi anònim m’omplia l’ànima, ferida per tots costats de veure tanta injustícia impune.
Cremaria tots els meus documents d’identitat, perquè ningú no pogués saber mai qui era el màrtir, qui el suïcidat de la societat, que deia l’Artaud del desgraciat i incomprès Van Gogh. Com que jo no era ni l’un ni l’altre, no podia ofegar el meu intens dolor pintant bells camps florits ni escrivint descarnats textos. Només em quedava l’alternativa tràgica d’immolar-me a la plaça pública, en nom de cap déu, de cap ideal, de cap somni incomplet, perquè el meu somni, el meu ideal, el meu acte sagrat, seria l’autosacrifici públic en contra dels ídols de pa sucat amb oli imperants, de cartó pedra, maniquins d’aparador sense ulls, amb la mínima esperança que així pogués remoure consciències, ja que les imatges horripilants televisades dels milions de morts de fam i guerres no bastaven, englotides pel sistema capitalista salvatgí, que ens equipara les dels desastres naturals als efectes col·laterals de la cobdícia humana.
Jo tenia ideals, principis, il·lusions de construir un món millor, i tot això se n'havia anat en orris, conscient de la superpotència invencible de l’enemic fent servir les seves mateixes armes o, alternativament, les contràries, les del pacifisme a ultrança.
No volia donar-me a conèixer fent una vaga de fam individual inútil. Aquestes morts anunciades perden força així que avancen els dies. Necessitava una mort sobtada, imprevista, que pogués fer trontollar, ni que fos per un instant, els pilars aparentment inamovibles d’aquesta fracassada societat humana, incapaç d’arribar a mutus acords per afavorir el bé comú.
Després seran capaços de fer-me un monument “Al suïcida desconegut”. Tant se val! Ja que no em deixen viure lliure, MORIRÉ LLIURE!