Final de línia
Em desperto amb la veu del conductor que crida: «Última parada!!!». Baixo de l’autobús una mica atordida. No sé on soc. Quan reacciono, ja és massa tard: el conductor ha marxat. Estic sola al mig d’una carretera, als afores de la ciutat. Perfecte! I ara què? Feia temps que no em passava una cosa així. Recordo quan era jove, i treballava en aquell bar fins a les tantes, haver-ho fet un parell de vegades. Vull dir, quedar-me adormida a l’autobús. Però eren altres temps i no et deixaven sola al mig del no-res. No, això abans no passava mai. Però ara tot va a pitjor... Bé, és igual. No em posaré nostàlgica recordant temps passats.
Però si no porto la meva bossa, ni el mòbil, ni les claus de casa i, a més, vaig vestida amb aquesta bata blanca, com les que et posen a l’hospital. Oh, quina vergonya! No entec res: ni on soc, ni què feia en aquell autobús, ni com he pogut sortir així vestida al carrer... Tot és molt estrany.
M’agafen moltes ganes de plorar, però no ho faig. La meva àvia sempre em deia que no serveix de res queixar-se. I, decidida, començo a caminar. Ai! Tampoc porto sabates... Però quin malson, tot plegat! Calla, que veig una llum allà al fons i un home, vestit de blanc també, amb una barba blanca molt llarga. Aniré a preguntar-li si em pot ajudar. Espera, no. I si no és una bona persona? Bé, no tinc cap opció més. De totes maneres, poca cosa em pot fer. Ni un euro porto al damunt! I soc massa gran per fer altres coses...
De sobte, sento que em mira i, oferint-me la mà, em diu, amb una veu molt dolça:
–Senyora Pepa, afanyi’s! Que l’estem esperant fa temps.
A mi m’espera, diu. Però si jo no recordo haver quedat amb ningú. Ell riu i em diu:
–És el final de la línia.