El nostre trajecte
Trec la targeta davant de la màquina mentre sento el soroll del metro que s'apropa. El Nico arriba tard a la feina, així que comencem a córrer escales avall. Com cada dia, pugem a Palau Reial i comencem el nostre trajecte. Els minuts al metro són els més especials del dia per a nosaltres: ballem el cap, escoltem música i fem plans de futur. És l'única estona que ens veiem durant el dia, fins arribar la nit. Avui, ell porta posats els auriculars i escolta la nostra cançó preferida. La nostàlgia provoca que li caigui una llàgrima, però no la hi puc eixugar. El miro fixament als ulls i em cau l'ànima als peus. Li tremolen les mans i col·loco el meu cap al seu pit. El cor li batega com mai i la meva presència no l'aconsegueix calmar. Li agafo les mans, però ell les manté mortes. Per primer cop, el trajecte fins a Liceu es fa etern i en complet silenci. Ja no hi haurà més anècdotes, ni petons al front entre parades o abraçades d'acomiadament a l'andana que vesteix de tardor. Però la vida no s'acaba aquí, almenys per a ell. Tot i que no m'escolti ni em pugui veure, sempre continuarem fent el nostre trajecte junts.