La noia de La Sagrera
Des de fa ja uns dies no em semblen tan tristos els matins. Tampoc ho són les nits de tornada de la feina, abans tan solitàries. Qui m'havia de dir que se'm faria el metro tan divertit? El motiu és ben ximple: m'he enamorat.
Una ràfega impacient escapa per la boca de l'estació de la Sagrera (potser el vent també s'ha llevat tard) i jo baixo amb pressa les escales. Agafo la cartera i passo el tiquet per les portes. Sona un "bip" de confirmació, però el soroll queda ofegat en el bateig del meu cor, cada cop més intens. En arribar a l'andana busco, entre la massa de gent encara mig adormida, la teva mirada. Per sort la trobo, al lloc de sempre, però soc incapaç de mantenir contacte visual. Aparto els ulls avergonyits (és graciós, semblo un alumne a qui el professor enxampa intentant copiar!) i se'm dibuixa al rostre un somriure que guarda encara el secret de la infantesa. Els meus braços i les meves cames han perdut, per descomptat, tota la força i cerco desvalgut un refugi entre espatlles, motxilles i jaquetes. Encara porto la cartera a la mà, així que aprofito el moment de resguard per guardar-la a la bossa i faig un subtil moviment de cap amb l'intenció de capturar des de l'anonimat la teva cara (malgrat que conec de memòria el relleu dels teus llavis i la forma del teu nas). El meu intent és fútil, però; sempre saps on trobar-me, fins i tot entre la multitud. Just abans de desfer-me sota la teva mirada, la sobtada interrupció del metro em rescata del meu destí fatal i trenca entre la teva andana i la meva.
Tot i la preocupació per agenciar-me un lloc on seure durant el trajecte, trobo un segon per apreciar-te a través de les finestres del vagó. No pateixo allunyant-me de tu, perquè la línia de metro vermella és el nostre fil del destí que ens manté units en la distància.
Quan surto de la feina ja no queden coloms al carrer. Bé, ni coloms ni persones, salvat d'algú a l'espera del bus nocturn. Jo només penso: «Per fi la nit! Oh, com gaudeixo de la nit!». Em queda poc per retornar al teu costat; des d'Urquinaona a La Sagrera. Compto les vegades que s'atura el vagó: Arc, Marina, Glòries... sis! Sis són les parades que ens separen. Sis! Com L'Amoureux! No és casualitat. Arribo per fi i m'envaeix un sentiment de satisfacció en comprovar que compartim l'estació tots dos sols. Allà ets tu, quieta i bella. No t'has desplaçat ni un sol centímetre, no fos cas que no et trobés en tornar. Perquè és a mi a qui esperes, oi que sí? Perquè ningú sap apreciar la blancor incanviable de les teves dents ni la delicadesa immòbil de les teves pestanyes. No, no és això. És a mi a qui esperes perquè soc l'únic boig a tota Barcelona capaç d'enamorar-se de la noia d'un anunci d'una agència de viatges.