EL VIATGE MÉS LLARG
La mare m'ha trucat a dos quarts de nou del matí. Jo anava a sortir per fer la meva primera classe del dia. La trucada, curta i directa: Filla meva, el pare acaba de morir... he esclatat a plorar, un cop baix punyent. Feia mesos que el pare estava malalt, però mai, mai, mai no esperes aquesta trucada. Mai. I, sanglotant, li he preguntat a la mare com havia estat, i m'ha dit, dormint, filla, no he notat res fins que he vist que no es despertava. Un cop de llança de gel al cor, la notícia que no et prepares per afrontar mai, fins que arriba.
Mare, vinc de seguida. He canviat la motxilla per la bossa de mà. He trucat a la feina i he sortit al carrer, ràpida de peus, però lenta, molt lenta per dins, tremolant, com surant en un espai exterior estrany, diferent del que conec. Caminant, sense pensar, com una autòmata, he anat cap a la parada de l'autobús, per anar a casa dels pares. La gent, al meu voltant, em semblaven figures sense forma, no sentia res, cap soroll. El 55 ha arribat, per fi, i hi he pujat mecànicament. He pogut seure i la meva ment s'ha allunyat del tot d'on era. El primer, la sensació d'esquinçament, què vol dir que el pare ha mort? Una part de mi ha estat arrencada? Em sento fora de lloc. El pare, tantes vivències de tota mena, tant que m'estimava, i jo a ell. Aquelles excursions a la muntanya, amb bicicleta, les estones tocant el piano, plegats, o anant a sentir concerts de jazz, quanta vida compartida... se'm precipiten a sobre centenars d'images de la meva vida amb ell, des que era una nena. S'atropellen a la meva ment, totes volen que les vegi i sento alegria i tristor alhora. No pot ser... tenia encara moltes coses a preguntar-li, tants temes a debatre, bromes per riure, tantes estones a viure, encara... el meu cos està com fred, i a fora, al carrer, fa calor, som a l'estiu. Tinc fred al cor i no puc reaccionar. Quantes coses em venen al cap per dir-te, ara, pare, totes de cop. Però ja no puc ni podré dir-te-les. Ja no hi ets. No ploro, estic en shock.
Propera parada, Sepúlveda, Rocafort. El so de la locució de l'autobús em torna a la realitat. He de baixar, la parada de casa dels pares. Ja soc aquí, mare. Ploro i ens abracem. Ha estat el viatge més llarg de la meva vida.
FI