Intercanvis
Algú va oblidar el llibre a una cadira d’aquell bar. Senyoria. Però va anar a parar en bones mans. M’encanten els llibres, així que vaig decidir llegir-lo i quina meravella de llibre, quin descobriment l’autor, el Sr. Jaume Cabré!
Resulta que no l'havien oblidat en una cadira. Havia estat alliberat. Provenia de Tarragona, de fet. I llavors em tocava a mi alliberar-lo, perquè seguís el seu curs, perquè així és la vida dels llibres d’intercanvi.
Passaven el dies i no trobava el lloc ni el moment. Fins que ahir vaig decidir que el deixaria prop de casa, a un banc de la Plaça del Diamant de Gràcia. A la tarda l’alliberaria.
No res, segueix a la meva bossa. Ahir plovia. Així que he decidit que el duré sempre a sobre fins que trobi el moment d’alliberar-lo. Quins nervis!
L3, de Fontana a Plaça Catalunya. I després, intercanvi a la vermella per anar cap a Glòries. Cada dia faig aquest trajecte, com avui. Guaita quin noi al vagó, que curiós sembla el llibre que llegeix. Té tapes dures i gastades, com si fos molt antic. Per cert, m’encanta espiar els títols dels llibres de la resta de persones al metro. I sé que molta gent també ho fa, perquè a mi me’l miren sovint, el títol del llibre que carrego. Però no em disgusta.
Si llegeix un llibre antic, segurament que és un lector habitual. O no. Però està tan abstret i immers en la lectura... Per cert, que l’entenc. L’entenc perquè el trajecte en metro, per a mi és un dels grans moments del dia. Viatjar en metro és també viatjar a l’imaginari de la novel·la que tinc entre les mans. I com m’agrada aquest viatge.
Mira, mira, és que no treu els ulls del llibre, és ben bé com jo, aquest noi. Ai, no sé, li dic alguna cosa? Què li dic? No, no goso. Quantes coses, per cert, no dites a tantes persones, en tants trajectes de bus i de metro. Quantes mirades a punt de parlar-se, que al final no ho han fet. Tot i que sé d’una amiga que al final sí que s’hi va llançar. Amb la noia de les llibretes de dibuix. Cada dia, a la mateixa hora, intercanvi de mirades entre elles dins l’H10. Si és que TMB ha d’anar ple d’històries. I també ple d’històries d’amor.
Va, prou, no li dic res. És que no sé què dir-li i només de pensar-ho em poso nerviosa. Vaja, quina casualitat, ell també baixa a Catalunya i sembla que fa el transbord cap a l’L1. Però què fan les meves cames? De veritat estic accelerant el pas per atansar-m’hi?
– Disculpa.
Es gira. Em mira.
– És que tinc una cosa per a tu.
Li cau un llibre a les mans. A reveure Senyoria. Gràcies, Sr. Cabré! Cames ajudeu-me! Fujo. Desapareixo. Quina vergonya!
L’altre dia anava en metro... i de sobte, pel passadís... una noia que m’atura... un llibre a les mans... M’ha encantat la novel·la! Però m’hauria agradat tant dir-li alguna cosa... Quin dia era? Divendres? Cap a les vuit del matí?