EL RACÓ DELS SOMNIS
De tant en tant, en Pau volia recordar. Necessitava fer-ho, malgrat que en repetides ocasions s’havia dit a si mateix que ja no ho tornaria a intentar. D’ençà que la seva estimada va marxar cap a on la línia del cel s’ajunta amb l’horitzó… ja res no tenia sentit per a ell.
El temps estava embromat, i aquella nit tocava intentar-ho de nou. Tot era moll per la humitat i una densa boira dibuixava aures de llum difusa al voltant dels fanals, que mal il·luminaven la Riera Blanca.
Caminava seguint la tanca de filferro trenat que separava el pas de vianants dels terrenys de les cotxeres de La Bordeta, arribant al forat que algú havia fet tot tallant i retorçant el trenat, perquè els veïns escurcessin camí sense haver de voltar pel pas elevat. Aquell forat era l’entrada al seu regne invisible. El racó dels somnis.
Assegut al topall d’una via morta i aixoplugat per un terraplè que el separava de la fàbrica de motos Ossa, va treure’s de la butxaca una punta de cigar havà, que algun client de la cafeteria havia esclafat al cendrer i que ell havia recollit per vestir aquell moment. El va encendre parsimoniosament, aspirant i assaborint l'aromàtic fum blavós que li va endolcir l’esperit.
Assegut al seu tron, suportava el fred de la matinada esperant un tren, el primer que passés, tant era. Mirant el cel sense fixar la vista en res, feia gestos de tendresa acaronant la seva estimada. Estava destrossat, i si l’hagués vist algú, sens dubte haguera jurat que es tractava d’un borratxo. Els ulls li espurnejaven, i una furtiva llàgrima li lliscà per la galta en el moment que a través dels raïls, li arribà el feix de llum d’un tren que a tota pastilla enfilava el final del túnel, després de transitar per les entranyes de la ciutat. Era un moment tan desitjat com temut. En Pau va deixar anar l’última glopada de fum, i llençant la burilla a terra s’aixecà de cop. Va fer una, dues, tres passes cap a la via, aturant-se al mig dels raïls que feien soroll per la imminent arribada del comboi. Quiet i ferm, dirigí una freda i desafiant mirada al monstre… no pas amb reprovació, sinó amb agraïment. Rosa.
El drac ja s’acostava per engolir-lo… i la presa somreia. La seva ment buscava la Rosa amb desig. Volia que fos l’únic pensament en aquell darrer moment. El brogit creixent era ensordidor, malgrat que en Pau sols sentia la música dels seus records, i com passava en les òperes de Txaikovski, el músic del gran címbal esperava amb els braços oberts el moment d’interpretar l’acord final, sols que al darrere de l’últim so, no hi hauria aplaudiments, sols silenci.
La fera ja ensenyava els amenaçadors ullals fent salivera. Havia arribat el moment. Tot era a la vora, a tocar…Rosa.
La por li engrapà el cor i envoltat pel terrabastall de l’exprés, va fer un instintiu salt enrere just en el moment que el monstre passava llepant-li la pell. Xisclà un crit embogit... després el silenci. En Pau, vençut i trencat, tancà els ulls caient de genolls a terra. Un cop més s’havia defraudat a si mateix, alhora que avergonyit i penedit per la seva repetida covardia, tornà a demanar perdó a la seva estimada.
El metro ja era lluny, camí de la propera estació de Santa Eulàlia... i en Pau començà a pensar que caldria viure recordant-la sempre.
Demà hauria de tornar a matinar per anar a la feina.