AMB PEU DE PLOM
Doncs ja ho tenia.
Va clickar upload i ho va pujar al Youtube, al TikTok i a l’Instagram. Definitivament, el video havia quedat ben xulo. Tenia gràcia. A l'Arian se li donava bé, això de les xarxes. Tampoc ens enganyem, el video eren uns minutets d’ella entrenant, com feia cada dia. Però amb musiqueta, uns efectillos, que si una etiqueta per aquí, una emoticona per allà...feia goig! Ara, a esperar reaccions.
Que era una afortunada n’era conscient des de feia molts anys. Quan els seus pares es van separar i van haver de canviar de casa i veia la seva mare plorar i el pare que desapareixia i ella havia d’agafar dos autobusos sense haver dinat per poder arribar al gimnàs, on s’hi estava tres hores seguides sense parar, i sortia de nit morta de fam i amb els deures per fer, i plorava d’ansietat i, tot i així, se sentia feliç, ella ja sabia la sort que tenia. Així, s'hi neix. De manera que, aquella última nit d’abril a casa del seu nuvi, nit de meigas, l’Arian va fer un caríssim encàrrec online. El video ja duia 2500 likes i ho havia de cel.lebrar!!!
La Jota va arribar a casa cansada. Els seus pares seguien cridant, com gairebé sempre. Va entrar i es va tancar a l’habitació, com gairebé sempre. Un any abans, un col·lega li havia venut una moto petita i l’anava pagant amb el que treia repartint paquets. Davant de l’ordinador, va començar a practicar el seu esport preferit: surfejar a Internet. Va jugar al Minecraft, després al Fornite, va repartir comentaris i likes a dojo (hi havia un video a Youtube d’una noia gallega ben curió!) i es va menjar sense respirar una pizza. Anava a arrencar una batalla de rap online quan, de sobte, va rebre un mail: l’endemà havia de fer una entrega urgent. Per les mides, no li quedava clar que allò ho pogués dur a la moto. Quina pijada seria?
Aquell 1 de maig va començar ennuvolat. Tot i que feia vent, l’Arian s’asseia al balcó que donava a l'Arc de Triomf. Ja havia fet el seu entrenament matiner i mirava si arribava el paquet. Mirant l’itinerari des del mòbil sabia que ja estava de camí. Bé, potser trigaria unes horetes, però no tenia res millor a fer i li agradava estar desperta tan aviat, quan tothom encara dormia. Abans no matinava tant, va ser després de l'operació que va canviar d'hàbits.
Sis anys abans, l’Arian s’estava preparant per un campionat nacional de gimnàstica. Portava dies de molta tensió i nervis. Era una persona amb una voluntat de ferro, però havia de reconèixer que estava un pèl superada. Aquell dia inoblidable, acabat l’entrenament, va fer un salt absurd l’aterratge del qual la marcaria per sempre. Després d’un seguit d'hospitals, ambulàncies i una operació fallida, no només no li van recuperar el genoll, sino que van fer LA GRAN CAGADA. Per sort, amb la indemnització que va rebre podia comprar-se el que volgués.
En recollir el paquet, la Jota es va adonar que no el podria dur a la moto, així que el va haver de carregar sobre unes rodes i va agafar al metro a Collblanc. Suava dins del vagó, amagada rere la caixa d'un metre, però el drama va ser en arribar a Arc de Triomf i pujar les escales arrossegant la càrrega. Déu meu! Vint minuts després trucava al timbre d'una casa d'aquelles antigues.
-Arian Costoya?
Va deixar el paquet a una noia rossa que li sonava d'alguna cosa. Potser de Youtube?
Quan el nuvi es va despertar, l’Arian ja tenia posada la nova cama ortopèdica feta de purpurina fúcsia!! El peu postís duia les ungles pintades també de fúcsia i sí, era de plom!