VAIG A VEURE ELS COMPANYS
Com cada matí des que em van donar l’alta, agafo el Metro a Fondo. A les set del mati ja soc a l’andana.
De peu, agafat a la barra del mig. M’agrada sentir la pressió que l’hora punta va exercint dins el vagó estació a estació. A mida que ens anem apropant al centre de Barcelona, noto com la gent, en silenci, va reduint la seva bombolla personal, cedint l’espai vital al constant augment de companys de viatge.
La veu d’en Carles Davó és la meva guia. Per ella sé on estic a cada parada. M’agradaria saber de qui és la veu de la dona que diu el nom de l’estació. Potser es una veu sintètica. Quina llàstima!
“Próxima estació, La Sagrera". Quan el tren para i s’obren les portes, un tsunami humà obliga a tothom a sacrificar el darrer trosset de bombolla que li queda i passar al cos a cos més absolut, en el qual el contacte físic és el preu a pagar.
El silenci del començament esdevé ara en un murmuri d’exclamacions en veu baixa. “Mare de Déu”, “Això es insuportable”, “Demà tots amb Covid”, “Definitiu, torno a agafar el cotxe”.
Paro molta atenció a tot el que passa. Cada dia és diferent. Sempre pots escoltar una conversa interessant, olorar un nou perfum o, simplement, el frec d’una mà aliena a la barra et porta a imaginar com serà l’altra persona.
Arribem a Catalunya. La sensació de descompressió és notable. Intueixo que han quedat seients buits, però prefereixo seguir dempeus. Ja queda poc tros.
En Carles, i la veu, diuen:”Pròxima estació, Rocafort”. Toca baixar.
Des de l’accident acostumo a anar fins al final del recorregut i torno fent transbords, sense baixar enlloc. Així he après a controlar els temps necessaris per a cada destinació. Avui és diferent, però. Avui vaig a veure els companys de feina. Després de més d’un any, i d’una recuperació dura, vull acabar de normalitzar una altra de les situacions a què, al cap i a la fi, m’he d’enfrontar.
El tren va aturant-se. Em preparo per a sortir. Com l’estació és d’andana única només he de seguir als que baixen. Desplego el meu bastó blanc que em fa d’ulls, i, un cop fora del vagó, aturo a una passatgera i li demano:
– Disculpi, ¿em pot indicar la sortida a Calabria?”