Un peso
La marquesina de la parada de l’avinguda Pedralbes, amb la publicitat d’una botiga sueca, s’ha convertit en casa meva.
Jo, que tinc un nom d’un dúplex de la zona alta, m’haig de conformar amb un pòster d’una sala d’estar amb moqueta de pell de vaca i sofàs blancs. Llàstima que la llar de foc postissa no arribi a escalfar-me les entranyes. La ronyonada protesta, somio amb els coixins flonjos i arrissats.
Tant de bo trencant el plexi pogués traslladar-me en el menjador fictici d’una puresa irreal. Allargar la mà cap a la teteraVardagen. O millor, l’ampolla de vidre amb relleus i tap rodó digne d’una pitonissa, que hi ha damunt de la lleixa de la xemeneia. El líquid ambre servit en un got gruixut i quadrat em faria entrar en calor, recordant les tardes de diumenge al club de polo.
El camió de la neteja m’esquitxa la barba salpebrada i em treu de la inòpia. La primera dutxa del dia. L’avi Jeroni m’ha enfonsat. Amb el notari com a esbirro, en una habitació barroca de tons bordeus i aranyes lúgubres, va tramar el meu final i m’ha convertit en un dels 5000 sensesostres que omplen els carrers de Barcelona.
Em poso la mà a la butxaca de l’abric esparracat de la Loewe. Encara hi és. La fredor del metall em reconforta. El relleu de la cara del sacerdot liberal em pot tornar la vida. És el que queda del besavi. Ell ens va fer rics creant l’empresa Tèxtils Frida. I entre tots l’hem enfonsant.
A l’altra banda de la vorera, en Fo aixeca la persiana del bar. El primer cafè de la màquina italiana me’l té reservat. És aigua bruta, amb aromes amargs i polsim de marro capaç de ressuscitar un mort. Una delícia.
Tinc hora al centre de dia de la Meridiana, després amb el numismàtic.
A la parada de metro «Plaça Reina Maria Cristina» noto com em travessen les mirades. Si no fos pels mossos que pul·lulen disfressats d’universitaris, cridaria: «No tinc la ràbia!».
Em barallo amb la màquina que emet un soroll de bombolla explotada en cada selecció. Li tiro monedes de 10 i 5 cèntims, com si jugués amb una escurabutxaques, fins que m’escup el bitllet. Dec ser l’únic homeless que viatja de forma legal, però no vull merders.
La dutxa es converteix en un matí de spa i canvio l’abric de marca per un del Zara. M’omplo l’estómac amb el que m’ofereixen, pèsols.
Abans d’entrar a la botiga, premo la moneda. Un peso de Morelos de 1950.
–Bon dia, quant en puc treure? –li dic, mentre la deixo caure damunt del taulell. El numismàtic s’aguanta la lupa entre les parpelles i silenciós l’observa. Tanco les mans humides a dins de les butxaques. Els segons s’allarguen. L’home murmura. L’agafaria per l’armilla i el sacsejaria.
–De quin any és… –calla. La mira. Somio amb els zeros que m’anunciarà.
Primer, unes ostres amb xampany. Després, em desempallegaré de la roba de tercera mà. Buscaré un pis de lloguer. Amb banyera. Per treure’m la brutícia que ha entrat pels porus.
L’home mou els llavis.
–Perdoni?
–Dos cents euros –repeteix sense mirar-me.
–Com? Vol dir que no… que no s’ha deixat… cap zero? –tartamudejo, incrèdul. Nega amb el cap.
–Si fos la moneda commemorativa de 1984…vint-i-dos mil euros… –continua parlant, sense treure els ulls del llautó. Mecagonlaputadorus. Escorrialles. La nova vida que m’havia muntat es desploma sobre les espatlles.
Arreplego la moneda de les mans del numismàtic. Marxo. Arrossego els peus. Fujo. Ciutat amunt. Encongint-me entre el coll de l’abric. Ferit. Cap a la marquesina. La línia V5. M’espera una vida miserable amb vistes a un decorat d’Ikea.