I NO VA TORNAR
Ara plovisqueja molt suaument. Les gotes menudes sembla que suren a l’aire en comptes de caure. No me'n refio. Abans que em quedi completament xopa vaig corrents com una centella cap al metro de la línia 1. Baixo de dos en dos els esglaons estrets, sense mirar la gent que passa pel meu voltant. Valido la T-Mobilitat, el nou sistema versàtil, per viatjar a tot arreu, sort d'això, he pogut pujar ben justet al comboi després de sonar dos segons el temut xiulet.
A aquelles hores, el metro de la línia vermella va ple a vessar, és clar, mai et fixes que és l’hora punta on tothom plega de treballar, d'estudiar i ves a saber d’on... sense comptar els turistes, enamorats de Barcelona, que cada dia ens envegen més. Reconec que no m’agraden les aglomeracions, ni de bon tros, però em relaxo, encara que sigui dempeus, escoltant amb els ulls tancats “Twenty One Pilots” un dels meus grups preferits de per vida.
Queda poc menys d’un minut, quins nervis! Com és d’esperar, quasi tots baixen a Catalunya, l’emblemàtica parada. Mentre alguns busquen la sortida desesperadament jo segueixo caminant cap a la música que es sent des de lluny i que fa dies m’acapara molt l’atenció. Una música d’aquelles que et posen la carn de gallina. Més d’una vegada he experimentat aquesta sensació, us ho dic de debò, és la musica que et transporta cap a una altra dimensió. Només els fanàtics ho entendrien.
Arribo a l’estació, que està plena de gent com cada dia, i allà els veig, al racó de sempre, prop dels grans anuncis publicitaris de roba d’estiu. El cantant que té una veu potent i profunda toca alhora la pandereta, la guitarra i la caixa de percussió perfectament sincronitzades. Al seu costat l’acompanya el pianista, que no es queda curt movent els seus “dits voladors”, acords al tempo del cantant. Tots dos són joves i il·lusionats que recapten diners per llançar el seu primer disc. La gent taral·leja les cançons versionades en anglès, fins i tot, els més menuts aplaudeixen saltant al ritme de la música pop. S’escampa molta alegria en aquell lloc.
De sobte, noto que el temps s’atura i escolto molt pausadament. Una senyora d’uns vuitanta anys se m’apropa. Em mira i em somriu. Duu una roba molt moderna: samarreta de ratlles negres i vermelles, una faldilla amb patró bandera molt acolorida i unes sandàlies planes. Al meu voltant, tot es mou a un ritme parsimoniós com si fos a càmera lenta. La senyora se m’acosta i em parla a cau d’orella: “Et desitjo el bé”. Se'n va amb el seu somriure dolç i la seva mirada pura i enigmàtica que em fa venir ganes d’abraçar-la, però no tinc l’ocasió de fer-ho...
Arran d'aquelles paraules, m’estan passant coses bones a la vida. Moltes vegades miro el racó on estava l’àvia per poder agrair-li la seva bondat, però mai torna a aparèixer. Ni en cap parada ni en cap estació de metro, potser s’e n'ha anat per sempre o potser està en algun lloc del món, compartint els seus desitjos. Ara només em queda el seu record.
Cada viatge ens depara històries diferents. Quina serà la següent?