El sabors del metro
D’avellanes amb gingebre i canyella, de cava, de mascarpone, mango, poma cuita, de pastís de formatge amb figues, l’especial de gerds de Viladrau. Els més atrevits, com el de te matxa i pannacota. Són els sabors dels bombons del “Dolçendins". L’Ignasi no va continuar amb el negoci familiar i és l’amo d’aquesta bomboneria d’un poble de l’interior, on s’endinsa a un mar de sabors inspirats en les persones que ha conegut, coneix i coneixerà.
El pare no s’hi va acostumar mai a aquesta dèria de l’Ignasi. Penjat el cartell de tancat a l’agència de viatges, l’Ignasi li preguntava pels clients: -Pare, el “Sr. Pebre negre” anirà a Portugal?. El pare:- Es el Sr. Codina! Em ficaràs en un embolic. L’Ignasi responia amb contundència: - És com el pebre negre, no ho veus? Es baix i rodonet, vesteix de negre, altiu, tanmateix com una boleta de pebre negre que en mastegar pica i molesta. I continuava: - I, pare, la Sra. “Paella de pollastre” recorrerà la Provença?. - No estic d’humor. Tracta-la amb respecte. La Sra. Mas és encantadora. L’Ignasi, ni cas: -Pare, si el nom també és encantador. O no és deliciosa la paella de pollastre de la iaia? El seu cos sembla el d’un pollastre: cap petit, una bona panxa i unes cames corbades i primes, i les seves abraçades tan gustoses com la paella de la iaia.
Avui m’alço nerviós, la carta em citava al despatx d’un notari a Barcelona i tinc el cotxe espatllat. He d’anar en tren i metro. Fa tants anys que no ho faig!
Ha estat fàcil comprar el bitllet. Obstacle superat. La màquina el rebutja. Coi, i ara què? Era la de la fletxa verda. S’obren les portes i m’endinso a la cova sota terra. M’ha passat per davant un cogombre en vinagre, un noi espigat amb cara de pomes agres. Una parada i transbordament cap a la línia 1. Hauré de caminar per un passadís llarg i amb alguns trams d’escales. No em puc despistar i perdre’m. Observo que la xarxa de transport subterrània s’ha ampliat: la línia lila, la taronja, i una altra de color blau clar i ja hi arriba a l’aeroport. També s’ha modernitzat: uns panells lumínics indiquen el temps d’espera del proper metro: resten 40 segons per al meu. Això ha millorat. L'olor, no. Tinc ganes de sortir al carrer. Davant meu, la porta del vagó. Espero que s’obri però no ho fa. Una mà jove apareix prement un botó i sento un esbufec. No cal veure-li la cara: és “un iogurt amb floridura”. No em vull distreure. Enfilo el passadís i al meu costat apareix una senyora amb un gos de pagès de color whisky. Com el de la veïna de la casa dels pares. Gros, de constitució forta i bona musculatura. Recordo com si fos ara, que per acaronar-lo sense sortir malparat, la Sra. Xocolata, l’havia de subjectar i manar-li que s’assegués i s’estigués quiet i esperar. Calmat, la seva mirada era més amable, tèbia i molt dolça. Fora de perill. Era el moment d’acaronar-lo. Consemblant a un caramel de cafè amb llet: rabassut i embolicat amb cel·lofana de color or, que li procura certa majestuositat. Un caramel de tonalitat càlida, del color de la terra i la mel. La primera sensació quan entra a la boca és massa robust, de paladar enganxós i de mastegada complicada. Cal barallar-s’hi per estovar-lo. Aleshores, és melós, dolç i agradable i així és el Marvel, ho llegeixo al collaret. Visualitzo el bombó de caramel de cafè amb llet. M’aturo i aviso el fill que em quedo un dia més a Barcelona. He trobat una fons d’inspiració incalculable, un mar de possibilitats per crear nous sabors.