Anhel

Carpio

M'he adonat que quan viatjo en autobús m'envaeixen pensaments recurrents que venen en pujar i marxen en baixar. M'imagino mil mons en què sóc una persona diferent. Una persona que igual m'agradaria ser o simplement, revisc diàlegs en els quals no em quedo callada o trobo les paraules que encaixen perfectament en la resposta que s'espera.


De vegades jugo amb els noms de les parades i intento pensar en la història que hi ha darrere. Altres viatges, em limito a estar allà. Asseguda, escoltant música i observant. Deixo que el Sol m'acaroni la cara i m'acompanyi fins a la meva parada.


Avui, en canvi, t'he vist a tu. He vist la forma en què et movies. La manera tan peculiar que tens de moure el cap quan camines fent que els teus cabells ballin al ritme de les teves passes. He vist l'energia que emanes i he pensat que ni tan sols et deus adonar del poder que tens.


He vist una noia forta, decisiva i amable. En sentir-te parlar, m'ha seduït el to de la teva veu. Què maca! Tan dolça i a la vegada tan ferma.


M'hauria agradat tant presentar-me, però en l'últim moment, m'han traït els nervis i no he estat capaç d'aixecar-me. Les meves inseguretats han reaparegut en el moment menys indicat. I tot el que en el moment previ havia estat admiració s'ha tornat enveja. Enveja de saber que no soc com tu.


Aaaag! Quina ràbia m'he fet  a mi mateixa! Què burra! També és cert que no sé com hauries reaccionat i tampoc sé si tot el que m'he imaginat en 5 minuts de trajecte compartit, pot tenir alguna cosa de veritat. El que sí que sé és que la pròxima vegada faré el mateix. Em quedaré observant i una vegada més, en el meu imaginari d'autobús, em creuré que tinc la força que desprens. La faré meva i espero que aquest cop no em deixi anar quan em toqui baixar a la parada del Mercat del Ninot.

Te ha gustado? Puedes compartirlo!