Entre turistes i jubilats

Kyriacus Anconitanus

Aparcant el llibre de viatges sobre la falda i oblidant els meus deures, m’envaeix el pensament la idea d’emprendre jo mateix una aventura similar, ser el protagonista d’un viatge sona excitant. Podré viure la ciutat de la meva quotidianitat amb el mateix impuls histèric dels turistes? O amb el suau i pacient degustar dels jubilats?


Així que floreix l’idea en el meu pensament, abraço l'acció. Baixo de la línia 4 del metro, direcció cap a la rutina, a la parada Jaume I, i m’aturo a la sortida, a la plaça de l’Àngel, per immergir-me en l’esperit turista que freqüenta aquesta zona. M’hi ajuda un grup animat d’ancians d’arreu de la península que reben una visita guiada. És una plaça petita però dinàmica, molt concorreguda. Assentat en uns bancs baixos sense recolzament, es genera davant meu una multitud de coloms afamats en busca de restes de menjar i, amb una mica de sort, d’algun jubilat que ha comprat pa de quilo exclusivament per ells.


Tal com veig la parada Via Laietana - Pl. Ramon Berenguer, m’hi llanço a esperar el primer bus que passi. Deu ser la primera vegada que duc a terme amb ganes aquesta acció. Línia 47 en direcció al Passeig Marítim. No m’ho penso dos cops i hi pujo. És un bus petit, dominat per jubilats i turistes. Tampoc no m’esperaria cap altra cosa,  essent un divendres a quarts d’onze del matí. Baixo a Pg Marítim - Pepe Rubianes. Si no hagués estat per la meva embriaguesa turística, m’hauria  escandalitzat per baixar en un dels llocs més concorreguts pels visitants de Barcelona. Ara, però, fins i tot ho gaudeixo. Tot baixant el Passeig Marítim, m’acaricia una breu brisa marítima que m’omple el nas de sal marina i em recorda les eternes nits d’estiu a la costa brava.


És en aquest estat d’opacitat mental que busco el meu pròxim bus. Parada Joan de Borbó - Pepe Rubianes. 2 minuts pel V15, direcció Tibidabo, segons la pantalla de la parada. La demografia d’aquest bus no canvia envers l’anterior. Seguint amb l’esperit turista, amb el desig de redescobrir la Ciutat Comtal, m’emociono en veure l’Arc de Triomf. Baixo a Pg. Lluís Companys -Almogàvers. Turistes, artistes i venedors ambulants omplen de vida el passeig. Un tambor amb ritmes subsaharians i una veu country acompanyada d'una guitarra generen una combinació curiosa però agradable.


Estovat pel ritme accelerat del centre de la ciutat, cerco un canvi d’aires. Entro a l’estació de l’Arc de Triomf, per agafar la línia 1 direcció Fondo. Em trobo un ambient molt calmat i silenciós, contrast notable amb l’eufòria del passeig uns metres avall. Entro al metro i fins i tot hi ha llocs disponibles, fenomen amb el qual em trobo poc sovint. En aquest espai, els ancians i turistes ja no suposen la majoria demogràfica, obrers i estudiants hi guanyen pes. Un persona dreta davant de les portes del vagó aguanta un quadern on retrata amb soltesa una dona àrab amb galtes molsudes i ardents. Penso en la diversitat de maneres diferents de captar l’atmosfera, de percebre el món, d’existir.


Baixo a La Sagrera i se’m presenta al davant una plaça encisadora amb una encantadora església neoromànica que, com una flor en un desert, contrasta amb la massificació dels edificis que l’envolten. Sec en un banc amb ombra davant l’església. Allì faig coneixença d’en Mariano, barceloní de naixement però àvid viatger. Aquest és un espai de descans i admiració. Lluny de la mirada frenètica dels turistes, aquesta és una observació pacient. L’important no és què s’observa sinó com. En Mariano m'ho ensenya.

Te ha gustado? Puedes compartirlo!