Història d'un gegant

Fortbravo

-Mai no has pensat què passaria si li llevessis la tapa a Barcelona?


- No t'entenc.


- Imagina't que ets un gegant, però no el típic gegant. Un gegant molt gegant. Un gegant tipus semidéu. Que abastés amb la seva mà tota la ciutat i pogués desenganxar-la amb la facilitat amb la qual tu obres un pot, i plop! Tapa fora. Deixar al descobert els túnels del metro, plens de personetes anant i venint. Els vagons serien cuques de llum rodant a tota velocitat. I les canonades i els cables, les arrels enredades de l'exterior.


- Sempre penses aquestes coses?


-Tu mai no les penses?


La Marina escoltava en silenci a les noies mentre gronxava els peus al banc de l'andana. Gairebé tocava el terra, l'any que ve, que en tindrà nou, ja tocarà. Va arribar el metro i es va agafar fort de la mà de la seva mare. Aquest moment sempre li provocava molta emoció, sobretot en el moment de saltar dins del vagó per evitar caure en el buit que quedava des de l'andana, o això li deia la seva mare. Tot i que començava a sospitar que era impossible caure per aquí, no volia arriscar-se a comprovar-ho. Mare i filla es van asseure una davant de l'altra.


-Mamà, per què creus que el gegant necessitava aixecar la tapa de Barcelona?


La seva mare també havia sentit la conversa de les dues noies i durant aquesta estoneta li havia estat donant voltes.


-Potser buscava una cosa important.


- Un botó?


- Creus que un botó és prou important per a arrencar una ciutat?


- Depèn.


Es va quedar pensant  què podia un buscar tan desesperadament com per aixecar una ciutat sencera, mentre els seus peus es balancejaven esperant a tenir nou anys per a tocar el terra.


-Marina, prepara't que baixem.


I es va agarrar fort de la mà de la mare entre l'emoció i la por.


Què pot un buscar tan desesperadament com per a aixecar una ciutat sencera?, es va preguntar la Matilde, mentre observava  la mare i  la filla, que havien anat assegudes al seu costat, baixar del vagó. Un només pot buscar amb tanta desesperació una autèntica prova d'amor. La Matilde feia tant de temps que parlava amb el seu espòs mort, en Julià, que ja ni s'adonava que ho feia en veu alta. Bé, sí que se n'adonava, però què saben els ximples de l'amor veritable? "No res, Julià, no en saben res" i va besar una medalla que penjava del seu coll. "Segur que era una cadena com la que et vaig regalar, Julià, la que porto jo ara. La medalla s'obre, te'n recordes? I a dins hi ha les nostres fotos de quan érem joves i macos i estàvem junts. Només per una cosa així jo seria capaç d'aixecar no una ciutat, un continent sencer, vida meva" I va tornar a besar la medalla sospirant. L'Edu l'observava eixugar-se una llàgrima mentre acariciava la medalla, perduda en algun record. L'Edu estudiava literatura i mai no s'asseia en el metro. Tan alt com era, ocupava menys dempeus que assegut, i així podia mirar de reüll i inventar-se històries sobre la vida dels passatgers. I ara, és clar, només podia pensar en el gegant immens tipus semidéu que havia perdut la medalla del seu amor i que la desesperació l'havia obligat a arrencar d'arrel la ciutat per a veure si s'havia caigut per algun dels túnels. I també una mica en la Matilde, que li havia enganxat un pessic de tristor. Perquè la tristor té una mica de virus, que es contagia de pressa. Va arribar la seva parada i en baixar va treure el mòbil on apuntava tot allò que no volia oblidar, com l'inici de la història del gegant:


"Mai no has pensat què passaria si li llevessis la tapa a Barcelona?"

Te ha gustado? Puedes compartirlo!