El seient gris
Arriba el metro. M’encanta la brisa que crea en arribar. Mmmm. S’obren les portes. Passi,passi, gràcies,de res,dins i...el veig! Un seient buit. Meu!Uuufff...esplèndid. Seure una estona,descans,no pensar,gaudir del trajecte...un plaer! Però...si el banc de davant és blau,l’esquerra blau,a la dreta blau...jo...jo soc al gris! Calma. No hi ha cap altre seient lliure,però calma. Si algú ho necessita m’aixeco. De moment tothom està a lloc i no hi ha gaire gent. No et preocupis. Fes com si res.
Estació. Obrint portes, i...a veure...estudiant no,turistes decidint rutes del bus turístic no,adolescents que riuen no,home amb cabell gris...encorbatat i cartera plena de paperassa. Mestre?Advocat?Administrador de finques? Què faig? Sembla més gran que jo però res a veure amb el pictograma d’home geperut i bastó. Segur que al gimnàs se´l rifen. Li deu fer el salt a la dona amb la Cuca, la parella de pàdel. O la Cuca és la de balls de saló? No,la de balls de saló és la Xènia,una mare del col·le dels nanos. Ni t’ha mirat ni sembla interessat pel teu tresor gris així que tot en ordre,en tinc per una estona més.
Estació. Portes i... parella d’edat avançada! M’aixeco. Ara sí. Aquests segur que tenen targeta rosa. Què faig? Els pantalons de pana i el jersei de llana,que ben bé podrien ser de l’època que militaven al PSUC, contrasten amb els actuals i cridaners colors de les motxilles i bastons d’alumini extensibles. No hi ha dubte que són un matrimoni excursionista d’arrel. Amb una facilitat totalment elogiable deriven la conversa sobre Laura Borràs cap als millors racons per caçar bolets accessibles amb transport públic. Propera parada connexió amb el cremallera de Montserrat.
Estació. Portes...quina gentada,d’aquí no me’n surto. Ciclista no,uniforme de l´AVE no,tres joves amb pilota de bàsquet no,uniforme d’empresa de neteja...no,no fa intenció d’asseure’s,pare amb fill que li explica el poder de cada Gormitti també descartats. Semblen ben entretinguts però el pare fa cara d’anar pensant si tornar a discutir per sopar bledes o rendir-se de nou a la festa dels nuggets. De moment sembla que ningú vol...No! Ara no! No pot ser. Passos curts,esquena encorbada i bastó: igual que el pictograma. Com una bola de pinball,rebotant entre els usuaris,s’obre pas fins la barra central del vagó. Ella els ho agraeix amb un somriure mentre intenta mantenir l’equilibri. Deu anar al CAP o a classe de cuina. No,amb aquest abric tan colorista,que sembla d’aquella franquícia que o t’encanta o detestes,segur que va a trobar-se amb les amigues,les jubilades de Telefónica,per prendre un suís al carrer Petritxol. O a buscar el net a l’escola,saltar-se la classe de Judo i anar a fer un suís al carrer Petritxol,amb les amigues de Telefónica. Després els recull la filla i com que li va regalar l’abric per Reis per això se l’ha posat. Tant se val on vagi,és que no s’aixecarà ningú? L’embarassada de dos seients més enllà està clar que no. Mirades de reüll: els drets miren els asseguts,els asseguts mirem als asseguts,els asseguts que miren el mòbil miren el mòbil perquè no han vist res i els que sí que ho hem vist mirem cap a una altra banda.
Un, dos, tres...m’aixeco.
-Perdoni, senyora,segui,segui...
-Ai, no cal, gràcies maco, baixo a la propera.
Veus,no costa tant,he quedat la mar de bé i puc seguir...Ocupat?
Mira qué bien un sitio libre. Una suerte porque con lo lleno que va el metro a esta hora...
Propera parada...