Pentagrames ferroviaris
arribar al Conservatori de Música, a continuar el curs. M’espero els cinc minuts que triga a venir asseguda al banc de l’estació. No hi ha gaire gent i puc escoltar una melodia acústica que ve de no gaire lluny. S’apropa un noi i som els únics viatgers que esperen a l’estació. És morè, jove, i camina amb prou dinamisme i entusiasme. La roba, tota de colors terra. Em permeto desxifrar que és músic, duu una guitarra penjada del coll i aires bohemis. Quan em veu analitzant-lo amb curiositat, no dubta ni un segon en apropar-se.
- «¡Hola!, ¿tú también tocas?»
Penso, quina mandra, volia estudiar al metro, sense cap interrupció. A l’hora, li detecto un lleuger accent argentí i m'adono, ara ja de prop, que porta tres collarets i les ungles pintades.
- «¡Hola! No, eh... bueno..., a mí a guitarra nunca se me dio bien. Toco el saxo desde los diez. »
- «Ah, ¡Qué bueno! ¿Aprendiste vos misma?»
- «No, no. Aprendí en el conservatorio. Llevo allí desde pequeña»
- «Bueno aquí hablas con un autodidacta de la guitarra.»
Seguidament m’explica que, efectivament, és nascut a Buenos Aires i ha vingut aquí a Barcelona fa tres mesos i mig. Està procurant aprendre català i a perfeccionar la seva tècnica de piano, es vol dedicar a la a la música i, comparteix pis amb un col·lega, a Plaça Espanya. Em diu que, de moment, es guanya la vida com a músic de transport públic: a vegades en vagons, toca a diferents línies de metro o tren, a vegades fins i tot estacions. No li agrada tant tocar al carrer.
- «Soy un músico al que nadie se detiene a escuchar: a veces molesto, otras soy ignorado, sólo, en contadas ocasiones alguien se para para regalarme una sonrisa.» - m’explica, fins que veu el meu saxòfon.
- «¿Ibas ahora a clase de música?» -continua encadenant històries i preguntes.
- «Sí, estoy en cuarto curso en el Conservatorio de Barcelona. Mi deseo es ser saxofonista, por ahora toco en una banda de Jazz.»
A poc a poc, l’andana de l’estació s’omple de gent però, estem inversos en una conversa, fortuïta i agradable, en què busquem i compartim passions: li arribo a explicar com he provat tots els instruments des de l’ukelele i la guitarra fins a l’acordió. Però la suau esbufegada del saxòfon sempre ha estat la meva devoció. A ell li encanta, també, pot ser em fa la pilota, però la conversa se’ns allarga fins que arriba el metro. Pugem i comença a tocar la seva guitarra, fa un concert a tots els viatges del vagó, però em guarda una atenció especial. Entenc la seva mirada i m’atreveixo a treure el meu saxòfon: m’uneixo en aquest espectacle musical.
Toquem a duo un parell de cançons i ens ho passem gratament. M’és igual si ens escolten o no, però fluïm sense partitura. Arriba la meva parada i, ell, fent una referència obliga al públic a aplaudir-me.
En baixar del tren veig que em fa adeu amb la mà a través del vidre i segueix tocant.
«Bua! Quina passada, quina adrenalina i sobretot, quina connexió.» He de seure a l’estació de Girona per relaxar-me i pair l’experiència.
En vuit mesos veuré un cartell a les parades de TMB, de metro, autobús, tram i tren, que anunciarà un concert al Palau de la Música, serà, sense cap mena de dubte el noi de la línia 4. L’inoblidable guitarrista que havia creuat l’Atlàntic amb grans aspiracions.
Assistiré al concert. I compartirem, per segon cop, escenari.