Viatge del 28 de juny
Pel que em va explicar, el 28 de juny, la data que a ella cada any esperava, l'havia aixecat amb la seva coneguda alegria i aires de llibertat. Era el nucli d'aquella època on els plans encara no arribaven, el curs quedava enrere i semblava que per fi es podia respirar.
Mentre caminava en direcció al metro, intentava recordar cadascun dels moments que en el seu cap es dibuixaven amb un color més intens que els carrers encatifats de pètals grocs despresos de tipuanes que anava trepitjant.
Coneixent-la, un dia qualsevol perfectament podria haber escollit agafar la línea verda per baixar al Liceu, escapolir-se pels carrerons del Barri Gòtic i acabar dinant al parc de la Ciutadella. Sempre hi anava sola, perquè no creia que cap dels seus amics gaudís d'estudiar cada element que explica un tros de la història que caracteritza Ciutat Vella ni que els sorprengués la seva màgia. ,
Però aquell dia no baixaria al Liceu, sinó a Paral·lel. Tot i que no era un trajecte llarg, s'havia pres el dia per dedicar-li a aquella persona que anava a visitar. El tram final el va fer amb bus, com jo, amb la petita diferència que ella devia pujar fins a l'últim pis de la muntanya. Tant ella com jo havíem anat al cementiri de Montjuïc, allà es podia respirar millor que mai l'essència dels qui nosaltres tant enyoràvem.
És per això que me la imagino col·locant un ram de flors i netejant la làpida alhora que rellegia el nom que li feia tant de mal. Plena de frustració, de por d'oblidar-se'n i deixar-ne de sentir el seu amor. I no puc dir que no l'entenia, perquè m'hi trobava ben igual, excepte que la meva pèrdua era recent i m'estava consumint.
Després d'una estona, ella va agafar al bus per tornar a casa. Jo ja hi anava dintre, de fet era l'única persona fins llavors. No tenia ganes de parlar amb ningú, però quan va entrar em va saludar amablement. Va ser només una sensació, però vaig poder notar la seva veu una mica tremolosa i va ser quan em vaig girar a veure-la. Em vaig quedar observant els ulls verds fins que em vaig adonar que ella també havia notat els meus plorosos. Sense pensar-m'ho, vaig tornar-li la salutació i així va començar la primera conversa que mantenia des de feia mesos.
Quan va ser l'hora de baixar, vaig pensar que malgrat que només havíem intercanviat unes frases, havia recordat el que era sentir-se bé. Allà havia pogut rumiar sobre la brevetat de la vida i no vaig considerar que la vergonya o la por fossin motius per deixar-ho córrer.
Així doncs, aquell no va ser l'únic viatge juntes. Amb el temps va acabar havent-hi primers somriures, passejades pel barri gòtic, tardes d'escoltar-la parlar sobre històries que fins aleshores no m'havien interessat. Vam fer incomptables viatges en metro per Barcelona, vam pujar al Telefèric de Montjuïc i fins i tot al Bus Turístic, sabent que ens coneixíem de memòria la ciutat. De mica en mica, la capa que tenyia la meva vida de gris va anar desapareixent.
Així és com l'havia coneguda i aquí tornava a ser, fent el mateix recorregut que ens havia unit, amb la mateixa por que totes dues havíem compartit. Havien passat molts anys i havíem après a conviure amb el sentiment, però aquest cop era diferent. Era 28 de juny, però no estava asseguda al meu costat, sinó que era a ella a qui jo anava a visitar.