Minifaldilla
Quin fred que fa, vaig pensar mentre baixava corrent les escales del metro. En quin moment se' m'havia ocorregut posar-me aquella minifaldilla tan curta i tan fina? En aquella època, hi havia poques mitges i totes eren fines, negres o de color natural, o mal anomenat color pell... i jo pensava, pell però de quin color? Perquè de pells n'hi ha de molts colors.
Però no em passava només amb les mitges. Jo era una mica innocent en tots els sentits, era la típica dona que havia estat amb un sol home i no sabia res d'aplicacions, i de sobte em veia en el metro, sola i corrent a la trobada d'un noi amb el qual havia parlat durant unes setmanes. Tot em semblava estrany menys agafar el metro, ja que des de ben jove m'havia mogut en transport públic. Era curiós com tots t'aconsellaven: ·Compra't un cotxe", et deien, "així podràs anar a tot arreu amb tranquil·litat, no has de dependre del metro, trens o autobusos. " Però al contrari que ells, jo ho veia d'una altra manera. Mai no em deixaven a l'estacada perquè no en tingués prou per a la gasolina o no hagués passat la ITV, ningú em manllevava el cotxe, ni havia de fer interminables cues de caravana, no havia d'inventar-me una excusa per no anar de taxista amb la meitat dels meus amics.
En fi, hi veia molts pros més que no pas contres. Sí que és veritat que ara tenia una mica més de fred, que potser no hauria tingut si hagués portat el meu propi cotxe. Però seria arribar allí calentona i buscar aparcament en el centre de Barcelona , o evitar que se't creuï un repartidor, una senyora o uns nens amb una pilota... la veritat que, a part ,tenia la gran sort de viure al final de la línia, per tant podia anar asseguda fins al meu destí. Me'n recordo que fins i tot de més jove el meu primer metro va ser la línia 1, a la qual anomenàvem la vermella i el final era el fons. Que bé arribar i poder asseure't al fons, fins al lloc de destinació!