Somiant amor
Barcelona. Nico i Sònia
– Fes-me un petó -va suplicar mirant-lo als ulls-. Saps que fa temps que ho desitjo.
Ell es va apartar bruscament. Feia temps que volia sentir aquelles paraules, però avui un fred gèlid li travessava la gola fins a les entranyes. Això no s'ho esperava. Temps i temp, somiant amb ella cada nit, i de sobte es paralitzava... Què li passava?
La va conèixer per casualitat, sense buscar-ho, a l'estació de Passeig de Gràcia. Plovia, com sovint passa a la primavera. No esperava res del dia, i de cop i volta la va veure. Nerviosa, mirant a tot arreu, amb cabells ondulats, ulls intel·ligents i un mocador que es movia amb els seus gestos. Va girar el cap, li va clavar la mirada i es va plantar davant d’ell.
– On és l’estació de Les Corts?
– Quina casualitat, jo també hi vaig – va mentir, sabent que allò el faria arribar tard i que la Joana, la seva dona, se sorprendria.
Ella va somriure.
– Em dic Sònia, soc de Girona i encara no conec bé la ciutat.
– Nico – va dir ell-. Soc italià i fa tres anys que visc a Barcelona.
Van parlar tot el trajecte i van quedar de veure’s l’endemà. Això suposava mentides i aixecar-se més d’hora, però ell no dubtava. Durant dos mesos van compartir aquell metro cada matí, mitja hora de somnis impossibles, fins avui.
La Joana era a la cuina recollint les restes de l’esmorzar. Recollia les tasses, els plats i les restes de l’esmorzar. El Nico havia marxat feia deu minuts i ella encara tenia una estona abans d’haver d’obrir la botiga d’antiguitats. Li encantava la seva feina; se sentia molt afortunada de tenir una botiga on venia objectes bonics, únics... petites joies que havien format part de la vida d’altres persones, que havien tingut un significat especial per a elles. Li encantava restaurar petites joies amb història, com una caixa de fusta de cirerer amb incrustacions que, segons va saber, havia guardat cartes d’amor d’una duquessa de Sud-àfrica.
“Amants”, pensava. Què faria si el Nico li fos infidel? Es tranquil·litzà pensant que era impossible, estaven massa ocupats. Agafà les claus i marxà volant cap a la botiga.
– Mare, he conegut algú molt especial a Barcelona. M’agrada molt – va dir la Sònia des del seu pis de Les Corts.
– És català?
– No, és italià. Es diu Nico i ens veiem cada matí al metro.
La mare va insistir que li demanés per quedar.
– Potser és tímid– va suggerir.
La Sònia va riure, però va canviar de tema. Els seus pares la visitarien aquell cap de setmana, i ja ho tenia tot planejat per portar-los a veure Barcelona.
En Nico era al gimnàs. Hi anava poques vegades, però avui ho necessitava. Volia un espai per a ell, per pensar, però també per descarregar energia; tanta adrenalina li cegava l'enteniment. Es va posar a la cinta de córrer amb uns petits auriculars a les orelles per evitar que algú, per avorriment, intentés iniciar una conversa.
La Sònia estava radiant aquell matí. Jugant amb la situació, gairebé li havia fet un petó als llavis, xiuxiuejant-li la proposta. Ell es va paralitzar. Feia mesos que jugaven amb mirades furtives i somriures, però no s'havia plantejat què fer.
“Què faig?”, pensava mentre accelerava el ritme a la cinta. “Vull la Joana, però també desitjo la Sònia... Carpe diem? No, és millor acabar-ho.”
Va decidir que l’endemà tornaria al seu metro habitual. No tenia valor per dir-li adeu. Era un covard, però sabia que era el millor per a tots...
-I el carpe diem que se'n vagi a prendre pel sac– va grunyir en veu alta, cosa que va fer que diversos caps es giressin cap a ell.