EL SILENCI SOTA TERRA
El so monòton dels raïls vibrava sota els peus de l’Àngela mentre esperava el pròxim tren a l’andana de Diagonal. El rellotge de l’estació marcava les 19:24, una coincidència que li va arrencar un somriure. Feia exactament cent anys que el primer comboi del metro de Barcelona havia fet el seu trajecte inaugural entre Lesseps i Plaça Catalunya. Cent anys de túnels plens d’històries invisibles, de viatges curts i trajectes infinits.
El metro estava més ple que mai aquella tarda. Les parets de l’andana lluïen cartells commemoratius: “1924-2024: Un segle connectant Barcelona”. Però entre la multitud, l’Àngela notava una presència diferent. Una figura a la cantonada de l’andana. Un home vestit d’època: americana negra, barret de feltre i un bigoti prim com el traç d’un llapis. El va observar, intrigada. No semblava formar part de cap performance; hi havia quelcom a la seva mirada que li transmetia autenticitat, com si no encaixés en aquell 2024 ple de pantalles tàctils i anuncis digitals.
El tren va arribar. L’Àngela hi va pujar, però abans que les portes es tanquessin, va veure com l’home feia el mateix. Va asseure’s en un racó del vagó, apartat de la resta de passatgers. Les llums de neó il·luminaven els seus trets clàssics, gairebé fotogràfics, com si hagués sortit d’una postal antiga.
Sense poder evitar-ho, l’Àngela es va asseure a prop seu.
—Bon vespre —li va dir, intentant dissimular la curiositat.
L’home li va respondre amb un somriure lleuger, però carregat d’un aire melancòlic.
—Sembla que no hagi passat el temps, oi? —va dir ell, mirant al seu voltant.
—Perdoni? —va preguntar ella, sorpresa.
—Aquesta línia... La primera. Fa un segle que vaig pujar al mateix tren. Bé, no exactament aquest —va dir, assenyalant les modernes portes automàtiques—, però el mateix trajecte. Lesseps fins a Catalunya. Recordo el nerviosisme dels primers passatgers, les rialles dels nens, l’olor de carbó i la màquina bramant com una fera.
L’Àngela es va estremir. Aquell home no podia estar parlant seriosament. Però la seva veu, pausada i solemne, semblava portar amb ella el pes de la veritat.
—Vostè és actor, oi? —va dir ella, intentant treure ferro a la situació.
Ell va riure suaument.
—No. Només soc un viatger. Però no un viatger com qualsevol altre. Alguna vegada t’has parat a escoltar el silenci sota terra? —li va preguntar, mirant-la fixament.
L’Àngela va negar amb el cap, sense saber què dir.
—Quan vaig fer el meu primer viatge, el silenci era diferent. No era aquest brunzit constant de màquines i converses. Era més... pur. Com un sospir de la ciutat que despertava. És curiós... Els anys han passat, però aquí sota, tot sembla quedar-se en un present etern.
El tren va frenar de cop i volta a Passeig de Gràcia, i l’Àngela va perdre l’equilibri per un moment. En tornar-se a girar, l’home havia desaparegut. Va buscar-lo amb la mirada, recorrent amb urgència cada racó del vagó, però no hi havia rastre de la seva figura. Només quedava un barret de feltre que havia caigut a terra.
Va agafar-lo amb mans tremoloses i el va observar de prop. A l’interior, brodades amb fil daurat, hi havia unes inicials: M.Z..
Quan va arribar a casa, va buscar aquelles inicials a internet. Al cap d’uns minuts, va trobar la resposta: Miquel Zaragoza, conductor del primer comboi del metro de Barcelona el 1924.
L’Àngela es va quedar immòbil davant de la pantalla, amb el barret entre les mans. El silenci sota terra, aquell que mai s'havia parat a escoltar, ara li parlava més fort que mai.