CENT ANYS SOTA TERRA
En Joan va baixar els graons de l’estació de Catalunya amb una estranya sensació d’enyorança. El soroll dels passos, les converses perdudes i el gemec metàl·lic de les portes del metro eren els mateixos de sempre, però aquell dia el metro celebrava el seu centenari, i tot semblava carregat d’una solemnitat inesperada.
S’aturà davant del gran mural commemoratiu que havien instal·lat a l’andana. Fotografies en blanc i negre mostraven els primers trens del 1924, amb els seus vagons austers i treballadors de l’època vestits amb boines i abrics gruixuts. Entre les imatges, una cita destacava en grans lletres: “El metro és més que un transport: és un fil subterrani que connecta vides.”
En Joan no hi podia estar més d’acord. Per a ell, el metro havia estat testimoni de la seva pròpia vida. Recordava perfectament la primera vegada que va pujar-hi, a principis dels anys seixanta, quan era un nen de vuit anys. L’olor de ferro i d'electricitat, les làmpades groguenques que il·luminaven les parets, i la veu metàl·lica que anunciava les parades havien quedat gravades en la seva memòria. Va somriure, pensant en com havia quedat fascinat quan el seu pare li va explicar que aquelles màquines es movien sota terra, com si fossin cucs gegants.
Quan el tren va arribar, en Joan hi va pujar i es va asseure a prop d’una finestra, tot i que sabia que no hi havia res a veure. Per un moment, el va envair la nostàlgia. El metro havia evolucionat molt: ara els vagons eren moderns, silenciosos, amb pantalles digitals i wifi. Però sota aquella capa de tecnologia, encara hi havia l’ànima del vell metro que ell estimava.
Mentre el tren avançava, va fixar-se en els altres passatgers. Una parella d’adolescents somreia, compartint uns auriculars; un home gran llegia el diari, tal com ho havia fet el seu pare dècades enrere; i una dona amb un cotxet intentava tranquil·litzar el seu nadó. Eren escenes quotidianes, però en el centenari del metro, en Joan les veia com petits homenatges a tot el que aquell transport representava: una xarxa que no només connectava llocs, sinó persones, històries i generacions.
Quan el tren va aturar-se a l’estació de Lesseps, en Joan va sortir. Allà, les parets estaven decorades amb un altre mural que homenatjava els treballadors que havien fet possible aquella obra gegantina. Va recordar que el seu avi, l’Esteve, havia treballat a les obres d’ampliació de la Línia 3 als anys quaranta. Li agradava pensar que, en algun racó d’aquells túnels, encara quedava la suor i l’esforç del seu avi, una part invisible d’aquella gran història.
Abans de sortir a la superfície, va girar la vista enrere i es va acomiadar del metro amb un somriure. No sabia quants anys més li quedarien per viatjar en aquells trens, però estava segur d’una cosa: el metro no era només un transport. Era un reflex de Barcelona i sobretot de la seva gent i de la seva història.