El metro de les ànimes
La ciutat celebrava el centenari del metro, un segle de túnels, vagons i històries sota terra. Els carrers eren plens de banderoles i gent disfressada de revisors antics i un ambient festiu s'escampava fins a les andanes. Però la Marta, una estudiant de periodisme, no compartia l'alegria. Havia estat enviada a cobrir la història més avorrida de la setmana: el viatge commemoratiu en el primer vagó que havia circulat cent anys enrere. El vagó, restaurat fins al mínim detall, esperava al túnel de l'estació de Lesseps. La gent l'observava amb una barreja de curiositat, admiració i respecte, com si es tractés d'una relíquia. "Bah, una ferralla amb rodes", va pensar la Marta mentre pujava amb els altres convidats.
Quan el tren es va posar en marxa, les llums van parpellejar breument. "Clàssic", va dir un passatger gran amb un somriure nostàlgic. Però la Marta va notar que el parpelleig no era normal. Els llums es van apagar completament i, de sobte, el vagó es va quedar immers en una foscor tan densa que semblava que s'hagués aturat el temps.
"Què passa?" va cridar algú, mentre una veu metàl·lica sortia de l'intercomunicador: "Benvinguts al viatge de les ànimes"
La gent va riure nerviosament, pensant que era una broma organitzada per TMB, però la Marta va notar una cosa estranya: el vagó havia canviat. Els seients de cuir brillant ara semblaven gastats i vells. A les parets s'hi veien cartells antics amb eslògans com: "Sempre hi ha un viatge d'anada, però no sempre de tornada."
Un soroll va interrompre els seus pensaments: el so d'unes sabates arrossegant-se pel passadís. Una figura amb uniforme d'inspector va aparèixer rere la llum tremolosa d'una llanterna. "Tiquets, si us plau", va dir amb veu profunda. Quan una viatgera li va oferir el bitllet commemoratiu que TMB li havia facilitat, l'inspector la va mirar fixament xiuxiuejant: "Aquest bitllet no és vàlid al tren de les ànimes" Una altra de les viatgeres va riure, i un segon després, el terra sota seu es va obrir i va desaparèixer amb un crit.
El pànic es va estendre pel vagó. Alguns intentaren obrir les portes, però semblaven soldades. Un home histèric va intentar trencar una finestra, però només va aconseguir que el vidre mostrés un reflex esperpèntic: en lloc dels seus rostres, hi apareixien calaveres. "Què és això?!" va cridar la Marta, mentre l'inspector es girava cap a ella amb un somriure macabre. "Fa cent anys, aquest tren va fer el seu últim viatge però alguns passatgers encara no han baixat"
De cop i volta, les cares dels passatgers canviaren. Eren transparents, amb els ulls buits i les mirades de pànic. La Marta va entendre que no eren persones, sinó ànimes atrapades en un bucle etern. La seva pròpia mà començava a esvair-se, com si es tornés part d'aquell malson."Jo només soc periodista! No he comprat cap bitllet!", va cridar desesperada. L'inspector va riure i li va donar un bitllet vell i esgrogueït tot dient-li: "Tothom té un bitllet en aquest viatge"
El tren va frenar de cop, i la Marta es va despertar a la mateixa andana d'on havia sortit. Els llums brillaven amb normalitat i la gent seguia celebrant, aliena a tot. Però al seu palmell hi tenia aquell bitllet antic amb la data de fa cent anys i amb un missatge escrit a mà: "Viatge només d'anada."
La veu d'un guia turístic la va sobresaltar anunciant darrere seu: "Diuen que els túnels antics estan encantats. Llegenda?" La Marta seguia paralitzada de por, sabia que, tard o d'hora, hauria de tornar al tren.