Matins de badalls i pietat
Quina son.
Intento mantenir els ulls oberts i les oïdes alerta mentre espero que arribi el metro. Sort que als matins passen ràpids, com si tinguessin l’empatia del treballador histèric. Noto la inquietud del noi a la meva esquerra que no para de bellugar les cames. Potser va just a treballar, o a estudiar. L’observo tranquil·lament; porta els cabells despentinats i té unes quantes bosses escampades pel terra brut. També té els cordons d’una sabata descordats.
Ell no ho sap... o potser sí, però serà el meu rival i enemic quan el metro sigui davant nostre i s’obrin les portes del cel, on esperen un munt de seients buits.
Quina son.
Em poso la mà a la boca per amagar un badall i miro de banda a banda les vies. Tot és igual que sempre; la mateixa hora, la mateixa estació... fins i tot la mateixa gent, tret d’alguna cara nova que ara s’agermana a nosaltres aquest matí.
Els meus ulls es posen amb prou feines en la pantalla que hi ha penjant del sostre on s’anuncia el temps d'arribada del beneït metro. Acluco els ulls per llegir l’últim número; un minut.
Les persones del meu costat comencen a tancar mòbils i llibres per col·locar-se la motxilla a l’esquena i fan passes modestes cap al límit de la via. Jo, que no m’havia desfet de res i ho portava des de l'inici tot a sobre, em posiciono com la resta amb un parell de petites empentes discretes.
Quina son.
La boca se’m torna a obrir involuntàriament amb el segon badall, quan de sobte se sent un soroll inconfusible a les entranyes del túnel. Miro ràpidament el noi del meu costat, que amb prou feines agafa les bosses que descansaven a terra. S’emboliquen cada vegada més cames i més braços al meu davant i noto la pressió de mans a l'esquena que em fan bellugar d’un costat a l’altre; com un mar confós, que no sap en quin sentit dirigir el seu flux.
Les dues llums del metro sorgeixen de la foscor i breument el metro treu el cap de la cavitat per omplir la longitud dels raïls. Molts cabells surten volant d’una ventada i he de procurar no ennuegar-me amb els pèls d’una noia plantada a la meva dreta. Veig les cames inquietes que m'envolten, remenant-se nervioses. Les meves, lleugerament flexionades, no fan ni l’esforç d’estabilitzar el meu cos quan hi ha un batzac massa fort.
Una vegada el metro redueix la velocitat, la gent s’organitza com ovelles en els costats, deixant passar els passatgers que abandonen el metro. Escanejo qui passa, esperant que surti l'últim per a esprintar cap al seient més pròxim. La darrera persona baixa amb una parsimònia que fa que la resta li clavi la mirada amb punyals per ulls.
De seguida que el carallot marxa faig l’embranzida més potent que el cos em permet i em dirigeixo al magnífic seient que trobo a cara descoberta. M’escarxofo abans que el noi, el meu enemic mortal, pugui tan sols posar un peu al vagó. Veig com la seva expressió es torna decebuda quan passa la mirada per les butaques ara ja ocupades.
No hi ha pietat.
Penso, mentre observo de reüll com el nano deixa anar les bosses a terra, rendit. Intensifico la mirada i quan els seus ulls es troben amb els meus, com dos metros que coincideixen en una mateixa estació, faig un gest amb la barbeta. Ell es posa recte de cop i esbossa un somriure alleujat. Jo intento tornar-li el somriure i deixo que el noi entre embolics de bosses s’assegui on jo era abans.
Relaxadament, em recolzo a la paret del metro i dedico un últim somriure al xic, que és interromput per un badall final.
Quina son.