LA VIDA ENTRE VAGONS DEL METRO
Feia vent, com tots els últims dies d’aquell hivern. Tapada amb una bufanda que, més que bufanda, semblava una manta, va enfilar carrer avall. Havia caminat tants cops per aquells carrers... De fet, cada dia durant la seva infantesa, per anar a l’escola del metro. De jove, per anar a treballar a Passeig de Gràcia. De mare, per portar els seus fills a passejar per Barcelona. I, ara, després de molts anys d’evitar aquell camí, tornava a caminar-lo cada matí per anar a l’hospital on el seu marit l’esperava per distreure’l de la lentitud del temps entre les quatre parets de l’habitació compartida amb un altre pacient.
Va arribar al pont de Santa Eulàlia, que ja sabia que no es deia així, sinó pont d’en Jordà. Els seus records van viatjar cap a un passat més que remot. Es va veure a ella mateixa esperant al vell mig del pont que passés un tren i omplís el seu cos de fum negre. Era un joc que a la mare no li agradava gens. Però tant era. Ella reia feliç. De sobte, va recordar aquella curiositat que li creava el metro. Anava sol. O això creia. I ràpid. A més li agradava pujar-hi perquè Santa Eulàlia era la primera parada i podia seure en aquells seients de fusta, tan bonics, tan senyorials.
Va baixar a l’andana per l’ascensor. Tot havia canviat tant. Tot estava automatitzat. S’avisava el temps d’arribada del proper metro, els seients eren de marbre i molts anuncis eren pantalles de televisor (potser no ho eren, però per a ella eren igual que els televisors). El soroll era ensordidor i Santa Eulàlia ja no era l’inici del metro, sinó una estació més. La gentada que omplia l’andana era descomunal, plena de persones de tot tipus, cadascú amb les seves coses, música, mòbils, tothom amb cares que explicaven les desídies del dia a dia. Ja ningú es sorprenia en pujar al metro.
De cop i volta, un crit de felicitat la va fer girar en rodó. Un noiet, agafat de la mà de la mare, xisclava de plaer i observava atentament la negror que li retornaven les finestrelles. Reia i movia els braços feliç. La mare li deia: “Mola, oi?”. Ella va pensar que per a aquell noiet, el metro era una aventura, un invent futurista i sorprenent. Tal i com feia 75 anys li havia semblat a ella, tal i com feia 100 anys els va semblar als afortunats que van inaugurar per primer cop aquells vagons de fusta que corrien bojos d’un costat a l’altre de la ciutat.
El metro, que, sense ell, no hauria pogut anar a treballar. El metro, que, sense ell, no hauria pogut mostrar als seus fills la bellesa de Barcelona, del barri Gòtic ni de les Rambles. I sense ell, no podria animar el seu home a seguir endavant, a estar junts uns anys més.