Enamorament efímer
Sona l’alarma, són les set del matí. Allargo la mà, quin fred, la posposo tres vegades més. Un altre dia més de gener, mai acaba, obro un ull, tota ronsa, però només vull continuar embolicada en aquest núvol de cotó calent. Un peu a terra, després l’altre, deu segons per pensar en quin dia estem, on anem, qui som, i amunt. Ja faig tard, ràpid, pensa un modelet, quin pentinat, avui no em puc maquillar. Encara sort que ahir em vaig fer l’esmorzar. Toca córrer, que perdo l’autobús. El semàfor en vermell, el bus s’està apropant, de sobte, soc una corredora de cent metres llisos, es posa en verd, el tret de sortida, esquivo una bici i arribo. Calma.
Ja soc a Cornellà, queden dos minuts perquè surti el metro, arribarem a l’hora a la feina. Baixo el ritme, encara sort que és inici de línia. M’apodero d’un vagó, m’assec i respiro. Serenor interna. Tretze parades fins a Hospital Clínic, vint minuts per mi. Em poso els auriculars, i sona la meva llista “vacances”, m’evadeixo, ment en blanc, i ulls ben oberts.
Aïllada, però connectada. Envoltada de gent, que puja i baixa del vagó, començo a pensar que m’encantaria veure el curtmetratge vital de cadascuna de les persones que tinc al costat, saber qui són. A l’esquerra, un noi amb els auriculars posats, la seva motxilla d’institut, vestit amb roba ampla, piula alguna cançó, i mou els peus al seu ritme. Al davant, dues nenes petites estan assegudes de genolls als seients, agafades a la finestra, i mirant com la marabunta es dirigeix a iniciar el seu dia. Riuen, i comenten sobre ells, el que els adults ja no podem. Mentrestant, el seu pare les mira embadalit, per la seva innocència i tendresa. En un cop d’ull generalitzat, tots els altres no mostren expressió, els seus ulls estan clavats a les pantalles, a algú se li escapa algun somriure, d’altres teclegen fort mentre discuteixen amb algú, ben d’hora, i d’altres s’han equivocat de parada.
Suposo que això és la ciutat, el metro, estar envoltada de gent i trobar-se totalment sola. En aquest transcurs, sobren les portes, ja passem per Entença, em queda només una parada per arribar al meu destí. Torno a desviar la mirada cap endavant, i allà està ell, un noi amb el rostre blanc, el cabell bru, amb un dits llargs i forts que sostenen un llibre de filosofia, entre tota la massa. Aixeca la seva mirada, on ens trobem, surant en l’ambient, clavant els seus ulls verds clars en els meus, em somriu i torna al seu relat. D’immediat, se’m posa un nus a l’estómac, mentre sona als meus auriculars la cançó de La Oreja de Van Gogh –“ 20 de enero”, ara estava cobrant sentit la seva lletra, me'n veia envoltada sense saber com.
El soroll del tancament de portes, del metro, em fa tornar a la realitat. Parada, Hospital Clínic. M’aixeco corrent, empenyent a la gent per poder sortir. Les portes casi m’enganxen la motxilla, però surto airosa. M’aturo a les escales mecàniques, i mentre pujo, la meva ment torna a absentar-se. No sé què ha passat, la mirada d’aquell noi m’ha traspassat, m’he vist embriagada per la seva essència, com quan surts al carrer, i un raig de sol se’t clava al ulls i t’atordeix un instant. Ensopego amb el final de l’escala mecànica, remugo blasfèmies, però continuo pensant, qui deu ser aquest noi, on deu viure i on deu anar.
Mentre camino, penso en el demà, potser, ens retrobarem al metro de nou i seurem al costat, i si topar-nos ha sigut casualitat o bé el destí. Trec la targeta, fitxo, i començo la meva jornada.