Django al metro
Avui no llegiràs acció. De tant en tant, cal una pausa per descriure, reflexionar i connectar amb el present. Crec que estic començant a connectar amb algú. Cada dia el veig asseure’s al metro, de camí a la feina. Puja a Universitat i baixa a Paral·lel. Ens observem a través del reflex del vidre, un joc subtil de mirades que cada matí es repeteix amb la precisió d'un rellotge.
El batejaré Django, com el personatge de Tarantino. Com ell, sembla una persona lluitadora. No per venjança, sinó per trobar algú. Cada matí compartim seient o ens agafem a la mateixa barana. De vegades, fins i tot, llegim el mateix llibre. Una mirada sostinguda i, de sobte, vam parlar. Les paraules van fluir amb naturalitat, com si la conversa hagués estat esperant el moment exacte per néixer.
Té un atractiu que em captiva, amb cabells sedosos i desordenats amb intenció. La seva silueta batega en cada pas i el seu cos podria ser una melodia jazzística. La seva mirada diu tot el que pensa, encara que li costi trobar paraules. Jo també em perdo en el silenci, però entre nosaltres el llenguatge flueix sense esforç. Hem trobat un equilibri. Un ball de complicitats que es mou entre gestos subtils i paraules a mitges.
Django balla. Em fascina com es mou, com em captiva, com m’hipnotitza. Sap encendre’m amb un somriure i també fer-me riure amb gestos absurds. La seva passió per la música fa que la visqui, no només que l'escolti. I jo el miro, embadalida. La seva energia s'expandeix, m'envolta, m'arrossega com una marea indomable.
Els seus llavis dibuixen somriures que m'atrapen, els seus dits m’aboquen a carícies imaginàries. Els imagino sobre la meva pell, encenent-me, calmant-me, creant. Sé que em guiarien com ningú, que portarien el meu desig a llocs insospitats. Sé que amb un sol gest podria transformar una simple carícia en una promesa.
M’apassiona veure com afronta la vida. S'equivoca, però sempre intenta millorar. Valora la gent, però sovint es diu que no s’hi dedica prou. Crec que intenta connectar més amb mi, amb el que compartim. I jo em deixo portar per la seva energia.
Cada matí aprenem junts, compartim instants, complicitats, silencis que ho diuen tot. Encara que no tot sigui perfecte, el diàleg sempre ens acosta. Aquesta connexió em fa sentir viva. I tot i que potser només dura el trajecte fins a la feina, sembla destinada a ser per sempre. Cada moment compartit és un record que s'inscriu en mi, com una melodia que no puc deixar de taral·lejar. Em pregunto si alguna vegada ens atrevirem a sortir d’aquesta rutina, matí rere matí, vagó rere vagó i ens atrevirem a treure a la llum del dia la nostra passió.
Em captiva, em fascina, em consumeix. La seva veu, la seva presència, la seva manera de ser. Mai en tinc prou. Podria escriure sense fi sobre aquesta persona, però els adjectius se m'acabarien i hauria de recórrer a altres idiomes.
I ara, quan acabis de llegir, torna a començar. Però aquesta vegada, fes-ho sabent que Django no és ningú més que jo mateixa. El reflex del vidre del metro, no és més que el meu propi.