Dels túnels a la glòria olímpica
Barcelona, 5 d’agost de 1992. La ciutat vibrava amb l’esperit olímpic. Els Jocs havien transformat Barcelona en un escenari de somnis, amb atletes d’arreu del món competint per la glòria. Però per a en Javier García Chico, un jove saltador de perxa de 24 anys, aquella jornada començava d’una manera ben quotidiana: agafant el metro.
A primera hora del matí, en Javier va baixar les escales de l’estació de Santa Eulàlia, a la Línia 1, vestit amb el xandall de la selecció espanyola i una motxilla lleugera a l’esquena. A diferència d’altres esportistes que es desplaçaven amb autobusos oficials, ell preferia el metro, el transport que havia fet servir tota la vida per moure’s per la ciutat.
El vagó no anava ple, però alguns passatgers es van fixar en ell. Barcelona s’havia bolcat amb els Jocs, i qualsevol persona amb roba de la selecció despertava admiració. Un nen assegut amb la seva mare el va mirar amb ulls brillants.
—Ets esportista olímpic? —li va preguntar amb timidesa.
En Javier li va somriure i va assentir.
—Sí, avui competeixo en la final de salt amb perxa.
El nen va obrir molt els ulls.
—Guanyaràs?
—Ho intentaré.
El metro va seguir el seu recorregut per la ciutat. De Santa Eulàlia a Espanya, de Catalunya a Marina, fins a arribar a Glòries, on en Javier va baixar i va caminar cap a la Vila Olímpica. Aquell trajecte, que havia fet tantes vegades, aquell dia tenia un significat especial.
Unes hores després, l’Estadi Olímpic de Montjuïc era una caldera d’expectació. La final de salt amb perxa havia estat disputada, i en Javier havia donat el millor de si mateix. Quan va superar els 5,75 metres, va saber que tenia la medalla assegurada. Al final, només dos rivals el van superar, i ell es va penjar el bronze.
Amb la medalla brillant sobre el pit i el cor encara accelerat per l’emoció, en Javier va decidir tornar a casa de la mateixa manera que havia arribat: en metro. Però aquest cop no viatjava sol. Els seus pares, que havien estat a la graderia animant-lo amb llàgrimes als ulls, el van acompanyar.
Van baixar a l’estació de Glòries, i quan van entrar al vagó de l' L1, alguna cosa va canviar. Els passatgers es van fixar en ell i en la medalla que portava penjada al coll. Primer van ser mirades de sorpresa, després somriures, i finalment, un aplaudiment espontani va esclatar dins del vagó.
—És en Javier García Chico! —va dir algú.
—Ha guanyat el bronze! —va cridar un altre passatger.
Un senyor gran li va donar un cop a l'esquena amb el palmell de la mà. Una dona li va fer una foto amb una càmera d’un sol ús. El nen que al matí li havia preguntat si guanyaria el va veure i li va fer un gest amb la mà, emocionat.
En Javier, al costat dels seus pares, no podia deixar de somriure. Ell, que havia agafat el metro tota la vida, que havia viatjat en aquells vagons com qualsevol altre barceloní, ara tornava amb una medalla olímpica, celebrat per desconeguts que se sentien part del seu triomf.
Quan van arribar a Santa Eulàlia, va baixar amb els seus pares, encara enmig de felicitacions. Abans de sortir de l’estació, va mirar enrere i va veure com les portes del metro es tancaven. El mateix metro que aquell matí l’havia dut cap al seu somni, ara el tornava a casa amb la història d’una victòria que quedaria per sempre en la memòria de Barcelona.