Perduda
Vaig veure que era l'estació de Diagonal. Vaig pujar per les escales mecàniques i em vaig trobar un passadís molt llarg, amb unes cintes transportadores com les que hi ha als aeroports. Havia de trobar els pares, aquell indret em feia por.
Vaig decidir anar caminant pel passadís fins al final, i vaig baixar a l'andana. El color verd d'aquella estació em va confondre, em feia l'efecte que el color blau era el que em conduiria a casa.
De manera que vaig tornar a pujar cap al passadís. Allà, en un costat, el mateix músic amb el cabell llarg que havia vist abans, tocava una cançó que em va semblar reconèixer.
Vaig desfer el camí d'abans i vaig baixar a l'andana blava, en el precís instant en què entrava un tren. Vaig decidir pujar-hi, potser aquí sí que trobaria els pares. Però tot fent un ràpid i tímid cop d'ull al meu voltant, només vaig veure cares desconegudes, totes absortes amb la mirada clavada en les pantalles.
Quan vaig baixar del comboi a l'estació de la Vall d'Hebron, no recordava bé d'on venia i què havia de fer. On s'havien ficat els meus pares?
Vaig començar a pujar per una successió inacabable d'escales mecàniques. Després d'una en venia una altra, i després encara una altra, semblava que no s'acabarien mai. Aquell lloc tan estrany i solitari em feia basarda, per això vaig anar pujant cada vegada més ràpid, i el darrer tram el vaig fer corrent.
Quan vaig ser a dalt em vaig trobar completament perduda. Aquell vestíbul tenia vàries sortides, i no sabia per on anar.
En aquell moment dos senyors vestits igual, que no sabia d'on havien aparegut, se'm varen acostar.
-És vostè la senyora Natàlia?- em preguntà un dels homes.
-Em sembla que ja hem trobat la senyora amb Alzheimer que s'havia perdut- deia l'altre, enraonant per una espècie de telèfon.
Els dos senyors em varen demanar que els acompanyés dins d'una estança amb les parets de vidre. Eren molt amables, però em feien una mica de por.
Jo només volia tornar a casa, amb els pares.