Si et trobes malament...
“Si ets trobes malament, baixa del tren i fes ús de l’intèrfon...”
Em trobo malament... Avui no tinc el dia. Bé, fa temps que no tinc el dia, ni el mes, ni l’any... Sento una buidor arrelada al bell mig de l’estèrnum que s’escampa porus enllà. Miro al meu voltant i busco l’escalf d’una mirada, d’un gest entre el soroll inacabable del ressò del sotrac del vagó. Però tan sols veig ulls que no miren ulls, ulls que miren pantalles que mostren històries breus que, amb aire irreal, busquen aprovació i autocomplaença.
Sota terra, recorrent d’una banda a l’altra la ciutat, des de ben petit, he après a viure instants de Metro i a captar entre els seus habitants fragments de llum, de vida diversa, de solituds i trobades. Amb els meus germans, camí de l’escola, hi he jugat a l’amagatall, a qui cau abans sense agafar-se, a baralla fins al destí...
I avui, sento que una veu em convida a baixar del vagó si em trobo malament, si necessito suport, si vull parlar. Una veu que no té cara ni ulls, però que ha endevinat com em sento.
Baixo. Soc davant de l’intèrfon SOS de color groc. En premo el botó. “Hola. Avui, em trobo malament...”.