Primera part del Relat
"Ell va ser el meu pensament número cent. O potser va ser la meva imaginació que va voler pensar en ell cent vegades. Tracto sempre de recordar com va ser aquell primer viatge, quan vaig adonar-me que tots els vagons es movien a una banda i a una altra, menys el meu. Però llavors el vaig veure, i tot va quedar-se quiet. Potser va ser perquè vàrem arribar a la parada de metro de La Pau, on m'esperava l'autobús per tornar a casa, potser anàvem els dos a la mateixa direcció, “seria tan maco poder parlar amb ell per primera vegada”, vaig pensar ben fort dins meu...I ara ja han passat molts més dies, cada deu viatges em volia animar, ens començàvem a creuar mirades, si fos tan sols per un moment, que ell pogués veure com em feis sentir, si pogués estar asseguda ara mateix a sobre de les seves cames i abraçant-lo amb els meus braços mirar el nostre reflex i dir-li "t'adones que macos que som?" però només veia passar els dies i cap dels dos ens atrevíem a apropar-nos ni tan sols compartir el mateix vagó. Cadascú tenia el seu espai en aquell vehicle... però no era la nostra intenció, nosaltres el que desitjàvem era aixecar-nos, caminar decidits cap a l’altre, estar dempeus envoltant una de les barres per evitar caure, però en el cas de fer-ho, saber que l’altre ens agafaria ben fort de la cintura per xiuxiuejar a l’orella: “no pateixis, jo t’agafo, no cauràs”. I em desfaig de cap a peus només de pensar-ho, estic sentint una escalfor que no aconsegueixo endevinar d’on neix, però ha de ser d’algun punt molt profund del meu cos, de la meva ànima. O potser neix de la capa més superficial de la pell, la que està més a prop d’ell. La que s’eriça només de pensar que ell m’acaricia el palmell de la mà. He tractat cada dia, en cada viatge, que la connexió sigui més forta, les mirades cada viatge eren cada vegada més intenses, els passatgers habituals que em coneixen i no interactuen amb mi saben perfectament que estem jugant a un joc perillós, on en el millor dels casos surt una relació que fa la vida plena de colors, i en els pitjors dels casos, el cor pot quedar esmicolat i serà molt difícil d’arreglar... però no ho puc evitar, ja no sé com fer-ho! De vegades he fet veure que escric al meu diari coses interessants que passen a la meva vida, però en realitat he estat dibuixant cors i paisatges de platges que no existeixen amb dues persones que, casualment, s’assemblen a ell i a mi."