La castanyera del Metro
Aquest relat curt, basat en fets reals i amb motiu del Centenari del Metro de Barcelona, pretén ser un tribut als meus avis, que formaven una humil família amb quatre filles. Vivien al carrer Argenters, al districte de Ciutat Vella, lloc en què vaig néixer l'any 1962.
Ell era ebenista de professió i ella tenia una petita parada de flors que, de març a setembre, muntava i desmuntava cada dia a la porta de l'Església dels Pares Camils a la Baixa de Sant Pere.
Cada any, durant la setmana del Dissabte de Passió canviava les seves flors per la venda de palmes, palmons i llorer. El gènere que li sobrava anava a vendre'l el Diumenge de Rams a la porta de la catedral.
Durant els mesos d'hivern tenien una paradeta de castanyes a la porta d'accés al Metro d'Arc de Triomf, a la bocana de passeig de Sant Joan, davant del núm. 2.
Setmanalment, en sortir de l’escola, anàvem amb la mare i la germana petita a veure’ls, felices i contentes, a berenar un entrepà que ens compraven al bar de la cantonada, que es deia BAR NORTE, i a la calor de les torradores que rostien amb carbó i a foc lent les castanyes i els moniatos, ens sentíem com les “reines del Mambo”.
Encara tinc la imatge del meu avi esberlant la panxa de les castanyes i contant-nos històries que ens deixaven embadalides.
Al davant de la bocana del Metro hi havia sempre un enllustrador, el sr. Antoni, un home afectuós i simpàtic que donava llustre a les sabates i botins de cavallers embarretats que clarament vèiem que, per les seves robes, eren d'una classe social més alta que la nostra.
Contrastava amb una senyora que pidolava asseguda al terra de la porta de l'estació, i que quan ens veia arribar els seus ulls feien crispetes, ja que la mare ens donava sempre una pesseta i un moniato ben calent perquè els hi oferíssim, fet que la posava ben contenta.
Però, realment, l'entreteniment per a la meva germana i per a mi era l'estació del metro. L'olor que es desprenia dels respiradors, el soroll i la vibració que sorgia als nostres peus, amb l'arribada dels vagons a l’estació, era molt singular i única.
Jugàvem a comptar les persones que entraven i gairebé sempre coincidíem, però, quan el vagó descarregava els viatgers/as, ens era impossible comptar-los perquè era una gran riuada de gent sortint a superfície, alguns amb grans maletes de viatge degut al fet que també era un accés a l'estació de tren de RENFE.
Un altre dels entreteniments més arriscats i que ens feien pujar l'adrenalina era baixar les escales, la qual cosa teníem altament prohibit. Però, com a nenes una mica trapelles, quan la clientela de la iaia feia cua per a comprar castanyes i moniatos aprofitàvem els seus descuits, i com a “ratetes” baixàvem i corrent tornàvem a pujar amb el temor a poder ser descobertes i renyades pels nostres grans.
En aquestes escapades vam descobrim amb sorpresa que en els passadissos d'accés a les andanes hi havia una la senyora que guardava les maletes, diverses paradetes de venda de fruita seca i caramels, la cartellera del cinema i els lavabos públics. Amb els anys vaig comprendre bé la meva mare, les meves ties i àvia, que ens prohibissin baixar per cap concepte soles.
Aquest relat, com he dit al principi, vol ser un tribut als meus avis però també a la meva mare i a les tietes, que “van néixer entre flors i castanyes” i que van continuar la tradició familiar fins a les seves jubilacions.
Vagin aquestes lletres perquè la memòria de les castanyeres de l'estació d'Arc del Triomf mai resti en l'oblit.