Història d'un botó
Com cada dia, la Dolça es va posar l’abric verd i la bufanda de ratlles. Aquell abric l’havia heretat de la seva àvia i tenia un disseny vintage que li donava un aire sensual i elegant. L’àvia li explicava que aquell abric se l’havia posat en ocasions molt especials, com aquella vegada que l’avi la va portar al Liceu. L’abric, de color verd oliva, era de vellut i el coll i les mànigues estaven rematats per pèl d’algun animal desconegut. Era molt femení i es cordava en un lateral per un sol botó. Aquest matí, quan la Dolça l’ha cordat, ha caigut. Si hagués estat l’àvia amb ella, li hagués cosit en un tres i no res, però arribava tard a la feina i va pensar que ja el cosiria al vespre mentre mirava a la tele. Era un botó especial, de la mida d’una moneda, de nacre marró amb la vora desgastada de tant cordar i descordar. Al mig es veien dos forats on encara quedaven restes del fil daurat original. El va guardar a la butxaca dreta, va tancar la porta de casa i va baixar l’escala amb saltirons fins a arribar al carrer.
Feia fred i va amagar el nas a sota de la bufanda fins que va arribar al metro. Va baixar a l’andana de Passeig de Gràcia mirant el seu rellotge per confirmar que avui, definitivament, arribaria tard. Per sort, el metro va venir de pressa i va aconseguir fer-se un lloc on podia agafar-se sense caure. De cop i volta, el vagó es va omplir de bona sintonia gràcies a la melodia d’un violí. Allò la va fer somriure i va dirigir la mirada cap a on venia la música. Una noia rossa de la seva edat tocava un violí amb els ulls tancats mentre movia el cos al ritme de la música. Semblava que el violí i ella fossin una sola peça. El concert desprenia una màgia especial, fent quelcom tan difícil com fer somriure les persones un dilluns a les 8 del matí.
Quan va acabar de fer sonar l’instrument, va passar entre la gent amb una gorra per recollir les monedes que les persones li regalaven. La noia del violí els retornava el gest amb un somriure que li feia clotets a les galtes. Li va semblar que era molt maca. Quan va passar pel seu costat, va posar la mà a la butxaca per agrair-li els minuts musicals, però quan va deixar anar el contingut de la mà va veure com el botó queia dins de la gorra, juntament amb la moneda de dos euros que tenia guardada pel cafè.
La noia rossa es va quedar mirant aquell botó centenari, com el metro de Barcelona, amb les vores desgastades i amb restes de fil daurat. La Dolça es va posar de tots colors: primer blanca com el paper i després vermella com un tomàquet. Es va posar tan nerviosa que va baixar en aquella estació sense mirar si era la seva. Ara sí que arribaria tard!
El dia va passar lent i no deixava de pensar en la violinista i en el seu botó. N’hauria de comprar un altre, però no en trobaria cap com aquell.
L’endemà es va posar l’abric, encara sense botó, i la bufanda. Caminava pensativa mentre es dirigia cap al metro. Sense adonar-se’n, ja estava dins del vagó i va tornar a sentir la melodia del dia anterior. No volia mirar la noia dels cabells rossos perquè estava avergonyida, però sentia que la melodia s’acostava irremediablament. Podia ensumar la seva olor i imaginava els clotets de les seves galtes.
-Ei! Vols ser el botó que li falta a la meva camisa?-li va dir a cau d’orella mentre li picava l’ullet i li retornava el botó.
La Dolça va somriure tímidament. Aquell dia també va arribar tard, però la violinista i ella van posar fil a l’agulla per cosir una vida juntes.