El tren del temps
La Clara va entrar a l'estació de Plaça Catalunya amb pas decidit. Feia cent anys que el metro de Barcelona havia començat a funcionar, i avui era el dia de la gran celebració. Mentre baixava les escales mecàniques, va notar com l'aire canviava, carregant-se d'història.
A l'andana, una exposició temporal mostrava fotografies antigues del metro. La Clara s'hi va aturar, observant els rostres seriosos dels passatgers d'altres èpoques, tan diferents i alhora tan semblants als d'avui. Va somriure en veure una imatge de la seva besàvia de jove, amb un vestit elegant, un barret i una petitona que devia ser l'àvia esperant el tren. La Clara somrigué, recordant com l'àvia descrivia aquella experiència com "un viatge al centre de la Terra".
De sobte, un brunzit estrany va omplir l'estació. El tren que s'apropava no era l'habitual; semblava sortit d'una altra època. Quan es va aturar davant seu, les portes es van obrir amb un xerric metàl·lic. Intrigada, la Clara va entrar-hi.
L'interior era com una càpsula del temps. Seients de fusta, llums tènues i cartells publicitaris d'un Barcelona que ja no existia. Els passatgers, vestits amb roba d'inicis del segle XX, la miraven amb curiositat.
"Propera parada, 1924", va anunciar una veu crackling per megafonia.
La Clara, atònita, va veure com l'estació es transformava davant dels seus ulls. Els passatgers baixaven i pujaven, canviant d'època en cada parada. Va veure dones amb faldilles llargues i homes amb barret, joves dels anys 60 amb pantalons de campana, punks dels 80...
A cada estació, la ciutat sobre seu canviava. Va veure la construcció de l'Eixample, la Guerra Civil, les Olimpíades... Tot a través de les finestres del metro i les cares dels viatgers.
Quan el tren es va aturar a "2024", la Clara va baixar, marejada per l'experiència. L'estació era tal com la recordava, però ara la veia amb uns altres ulls.
Va pujar les escales mecàniques, pensant en totes les històries que aquells túnels havien vist passar. En sortir a la superfície, la llum del sol la va enlluernar. Barcelona s'estenia davant seu, una ciutat construïda sobre capes i capes d'història, com el metro mateix.
La Clara va mirar el rellotge. Només havien passat cinc minuts des que havia entrat a l'estació. Però sentia que havia viscut cent anys en aquell breu trajecte.
Aquella nit, va trucar a la seva estimada Mercè:
-Àvia - va dir- m'agradaria que m'expliquessis una altra vegada la història del teu primer viatge en metro.
I mentre escoltava, la Clara va entendre que el metro no era només un mitjà de transport. Era un fil conductor que unia generacions, un testimoni de la vida de la ciutat i la seva gent.
Cent anys de metro, va pensar. Cent anys d'històries subterrànies, de vides, enamoraments, somnis i records que viatgen a través del temps, com els trens a través dels túnels foscos de la ciutat.
I qui sap quantes històries més s'escriuran en els propers cent anys, allà sota, en aquell laberint de túnels que batega com el cor mateix de Barcelona.