El metro dels déus
Quan el primer túnel del metro de Barcelona es va obrir pas sota la ciutat, ningú sabia que perforava una frontera antiga, un vel que separava el món dels humans del regne dels déus oblidats. Durant dècades, les línies es van expandir, unint barris i vides, però també unint fils invisibles entre la realitat i el mite.
La nit del centenari, el metro vibrava amb una energia desconeguda. Els viatgers, aliens al que s’esdevenia, entraven als vagons amb presses, creuant-se amb ombres que ningú semblava veure. En un racó de l’andana de Plaça Catalunya, un vell sensesostre va alçar el cap. Ell sí que les veia. Coneixia aquelles figures. Eren els Primordials.
Hades, senyor dels mons subterranis, va emergir de l’ombra d’un túnel. El seu rostre pàl·lid es va il·luminar amb les llums fluorescents, els seus ulls, dos pous d’ombres, recorrien la infraestructura amb interès.
—M’han cridat les entranyes d’aquesta ciutat —va xiuxiuejar—. Aquesta xarxa subterrània s’ha tornat un laberint digne dels déus.
—Només és ferro i electricitat —va contestar Hermes, el missatger dels déus, recolzant-se en una columna amb la seva malícia habitual—. Però sí, Hades, tens raó. Aquesta obra dels humans connecta com mai abans els mons. L’inframón i la superfície es confonen.
De sobte, la megafonia va xiular amb distorsió, i en aquell instant el temps es va plegar com un full de paper. Per un segon, la gent es va veure atrapada en una ciutat antiga i daurada, plena de torres de marbre i estàtues colossals. Els déus passejaven entre ells, observant amb curiositat aquells éssers mortals que s’aferraven als seus telèfons sense saber que havien trepitjat l’Olimp perdut.
Enmig d’aquell estrany fenomen, Atena es va materialitzar al centre d’un vagó. Els seus ulls lluïen amb l’espurna de la saviesa eterna.
—El metro no és només un mitjà de transport —va declarar—. És una metàfora del coneixement, de les connexions que es teixeixen entre les persones, entre el passat i el present.
Hades va assentir.
—Els humans ens han substituït per ciència i tecnologia, però en el fons, res ha canviat. Encara veneren la velocitat, la comunicació i els camins ocults.
Hermes va riure fluixet.
—Potser, germans, és hora que tornem a viatjar entre ells.
I amb una última reverberació mística, els Primordials es van dissoldre en l’aire. Els passatgers van tornar a la seva rutina, creient que havia estat un simple parpelleig de la seva imaginació. Però a partir d’aquella nit, qui escoltés amb atenció entre el xiuxiueig metàl·lic del metro podria sentir una veu antiga rient, explicant històries de divinitats que, en la foscor dels túnels, mai no havien marxat del tot.