Propera parada: futur
Avui Barcelona respira un aire diferent. Per fi ha arribat la data que tants estàvem esperant.
He sortit de casa d’hora, embolcallat amb l’abric fosc de llana que fa setmanes que espera a l’armari per ser estrenat. També m’acompanya la bufanda gruixuda que la mare m’ha posat al coll abans de sortir.
El fred és punyent. Un fred d’aquells que et talla la pell i et fa caminar de pressa.
Els carrers lluen per la boira baixa que sembla jugar amb la llum esmorteïda dels fanals. Em dirigeixo cap a la plaça Catalunya, on avui esperem viure un esdeveniment que passarà a la història: l’estrena del primer metro de Barcelona.
L’ambient és d’una emoció contagiosa. Senyors amb barret, dones amb vestits d’hivern i mantons, i criatures que es fan lloc entre la gentada per no perdre’s cap detall.
La Banda Municipal posa música a la jornada, i els fotògrafs fan esclatar flaixos que deixen petits estels a la mirada. Em sento afortunat podent ser aquí; fa anys que somiem en una Barcelona moderna, com Londres o París. Jo no hi he estat mai, però això és el que diu la gent.
Quan obren l’entrada, la multitud s'endinsa escales avall. Les parets emblanquinades i el terra acabat de polir donen a l’estació un aire de modernitat solemne.
De sobte, un brunzit metàl·lic ressona per l’andana i, entre aplaudiments, el metro fa la seva entrada. Les portes s’obren i, amb empentes amables i alguna disculpa entre dents, aconsegueixo entrar al vagó.
L’interior de fustes envernissades, seients de cuir marró fosc i llums càlides que fan oblidar el fred de fora, és elegant. Tot respira modernitat i futur.
De sobte, un clam d’admiració. La gentada que hi ha va obrint pas a una parella que acaba d’entrar.
Ella porta un vestit clar, cobert per un abric blanc i un vel delicat que li emmarca el rostre enrogit pel fred; ell, amb un vestit fosc impecable i una flor a la solapa, sosté una maleta vella però polida.
Són uns nuvis!
Algú comenta que s’han casat fa tot just una hora a l’església del Pi i que el seu viatge de noces comença amb aquest primer trajecte en metro.
El vagó esclata en aplaudiments i felicitacions improvisades.
Algú, amb bona veu, arrenca amb un fragment d’havanera i, entre rialles, altres passatgers s’hi afegeixen.
Ella, amb ulls brillants, agafa la mà del seu marit. “Qui ens havia de dir que viatjaríem en tren sota terra el dia del nostre casament?”, diu amb veu dolça.
Ell somriu i li fa un petó al front.
El metro es posa en marxa suaument, i el moviment genera una petita onada de desequilibris i rialles.
La parella aprofita el moment per fer-se una fotografia amb l’ajuda d’un fotògraf que té feina per fer-se un bon lloc on encabir la càmera entre la gentada.
El flaix esclata, immortalitzant el moment. D’aquí a molts anys, potser miraran aquella imatge amb els cabells emblanquinats i recordaran aquest dia amb el caliu que jo sentiré quan recordi aquesta escena.
Quan arribem a Lesseps, el metro s’atura i la gent va desfent-se entre comentaris i somriures.
Els nuvis surten entre aplaudiments, i la noia, abans de desaparèixer entre la multitud, gira el cap i ens regala una última mirada plena de felicitat.
Sento una punxada d’esperança: potser nosaltres també podem somiar una vida millor.
Surto de l’estació amb les galtes encara calentes per l’emoció.
A fora, la boira ha deixat pas a un sol tímid que comença a escalfar l’ambient.
Avui Barcelona brilla amb una llum especial. El futur ja és aquí i nosaltres en som testimonis.