De Collblanc a Pubilla
Un dia més torno de la feina, ben entrada la tarda, sempre cansada i sempre contenta; gaudeixo del meu viatge de tornada recreant-me en veure-ho tot i no mirar res. Cada dia la mateixa rutina, però aquell dia seria diferent.
Just en entrar a l’andana de Diagonal línia blava, sempre plena de gom a gom, al meu costat , una noia i un noi, parlen amb tota discreció, ella amb cabell llarg fosc i faccions llatines, segurament nouvinguda recent. Ell, noi imberbe amb accent barceloní i vestimenta juvenil intranscendent.
Arribat el desitjat transport, tots pugem i la casualitat fa que se’m posin davant meu, a l’altre costat del pal de subjecció.
Es succeeixen les parades i res no canviava, tothom al seu lloc, només uns despistats turistes mirant quan arribava la tan desitjada Sants estació, fan que el vagó es mig buidi, amb gaudiment dels que continuem el trajecte.
Però tot i així, ningú es mou del mateix lloc. Ja som a Badal, parada intranscendent pel que fa al moviment de passatgers. Però tot canvia en tancar-se les portes. De sobte la meva “amiga” comença a parlar amb més entusiasme davant el seu embadalit company,
-Jo, - diu la noia de cabells foscos- he hagut de fugir del meu país pels maltractaments de la meva parella. No ho podia suportar més, la meva família no m’entenia i els meus amics em van girar l’esquena.
-Apa, què dius, segur que no n’hi ha per tant,-em deien incrèdulament.
Mentrestant, l’amic barceloní, no entenia gaire el que li deia, i feia cara de no immutar-se de res.
I jo davant, a l’altre cantó del pal de subjecció, escoltava i no volia sentir, però què és això que diu aquesta noia, mare meva !
I la noia continuava esplaiant-se amb deliri, i sense aturador.
-No saps la sort que teniu els d’aquí !!!! Almenys aquí es pot denunciar, cosa que al meu país se te’n riuen a la cara, -deia amb ulls plorosos, però ferms.
El noi començava a posar-se nerviós tot esperant l’arribada de la noble parada de Collblanc, la seva, la meva.
Mentre, jo desitjava que no arribés mai la parada, no podia acabar així, havia de fer alguna cosa.
Per la megafonia del vagó , la veu enllaunada recitava allò de “propera parada Collblanc” i jo sense fer res, i la noia encara afegia,
-Saps una cosa, tinc molta fe i esperança en què les coses aquí m’aniran molt millor -resumia la noia.
I jo que li voldria dir tantes coses d’aquí, la gent d’aquí, i no podia gesticular paraula. I el noi, de poques llums i nul·la empatia, res de res.
Arribada la parada de Collblanc, (allà on acaba el cel i comença l’infern, amb perdó) baixa una gran majoria de persones, entre elles el nostre amic de la vestimenta intranscendent, tot acomiadant-se de la seva amiga i companya amb un fluixet “adeu, i fins demà”.
Mentrestant jo no sabia què fer, veia com la noia s’apropava a un seient per asseure’s després de la dura confessió. I continua baixant gent a la parada, apuro els darrers passatgers per baixar també i acomiadar-me de la noia dels cabells llargs buscant-la amb una mirada tan tendra i comprensiva com la meva ja mitjana edat em permetia atorgar.
I el metro s’allunyà ja molt més buit, amb gent de faccions diverses i cansades, com si el vagó s’hagués mudat de continent, cap al pou de la mal anomenada “Pubillas Casas” i amb permís del miratge fictici d' “Ernest Lluch”.
I jo aquella nit, mirant-me al mirall, no vaig poder dormir pensant en la noia de cabell llarg fosc i faccions llatines.