Cent
Feia tard. Com cada vegada que anava a casa dels pares. Dubtava entre anar-hi amb el cotxe o bé agafar el metro i després cada cop es maleïa. Amb el Metro ja hi series, es deia mentre esbufegava pujant de pressa els esglaons de l’escala. L’ascensor tornava a estar avariat.
La rebuda no fou gens festiva. La mare el renyà i dirigí la mirada cap a la cadira de rodes on el pare feia veure que no s’havia adonat de la seva arribada. Tota la setmana que no callava, que dissabte vindria el Tomàs i anirien a la Plaça, i avui es llevava i deia que no volia anar enlloc.
Respirà fondo. Són molt grans, pensà. Què, pare, ha vist quin sol que fa? Estarem bé a baix a la plaça, li digué fent veure que no intuïa el seu enuig. No era la primera vegada que li feia aquest paper. Son coses de l’edat, els digué el metge quan li van explicar els oblits del pare i els canvis d’humor. Ell que sempre havia estat una persona comunicativa, positiva i conseqüent. Cent pesen molt, lamentava la mare.
Decidí canviar d’estratègia. S’acostà a les lleixes plenes de fotografies i n’agafà una de la plaça. Ostres, pare, quin goig que fèiem aquí! La plaça està ben canviada, ja no hi ha aquells gronxadors ni el llac artificial on fèiem navegar aquella barqueta. Ara, els bancs i els fanals nous fan goig. I miri que maca han deixat l’entrada de l’estació del Metro.
Pots comptar, esbufegà son pare. Ell somrigué. Sabia que si havia encertat la tecla, ara li abocaria un tou d’arguments per portar-li la contrària, però hauria vençut la letargia amb què l’havia rebut. I efectivament, el pare s’incorporà per mirar atentament per la finestra.
Tu em parles del Metro? Tu que vas sempre amb cotxe? Tu què has de saber. Vols dir que saps quantes línies hi ha a Barcelona? El tou d’anys que ta mare i jo hem anat a tot arreu amb el Metro. A cal metge, a casa dels tiets, a comprar a la Boqueria, a can Barça. I amb la cadira de rodes també, eh! Que l’ascensor de l’estació sí que funciona!
Mare i fill van creuar una mirada còmplice. El pare torna a ser ell, deien aquells ulls ara engrescats. I engegà el motor que semblava gripat: Ai, el Metro, avui no hi veig ni barrets ni pameles. Ni minyones. Ni serenos que van a dormir. Ni gàbies de gallines. Ni mocadors de fer farcells. Ni fum dels puros. Ni burilles. Pellofes de pipes. sovint. Paperines de xurros, poques. Pessetes, ni una. Bitllets del Manuel de Falla, cap.
A la Monumental no hi ha anuncis de corridas. A Catalunya no trobes l’Avinguda de la Llum. Al Paral·lel no hi ha senyoretes que fumen. Al Liceu no hi ha neteja-sabates. A Palau Reial sí que hi ha estudiants. A Urquinaona, menys. A Espanya ara hi ha samarretes del Barça. A Collblanc ja no. Al Passeig de Gràcia, turistes amb rellotges cars. A Sant Antoni, pocs llibres i menys cromos. A Hospital Clínic, cares de preocupació. A Sant Pau també. A la Barceloneta no queden pescadors. I a Correus... ai no... a Correus res.
Però quin tou de parades. Quin tou de línies de colors diferents. I quin tou de gent, d’idiomes, de races, de rialles, de plors, de petons, de badalls, d’esternuts, de suors, d’estrebades. Sí, d’estrebades també.
El temps passa, fill, però el Metro t’atrapa. Arrenca i s’atura. Xiula. A cada andana. A cada vagó. Aquell xerric al revolt quan entra a l’estació... Quin tou de tant, en cent anys... Com jo!
Au va, em saps dir quant costa el bitllet? Ah, que tu tot ho pagues amb el mòbil...