En Sito torna al Metro
Segur que si feu memòria l'heu vist més d'un cop quan heu agafat el Metro, sobretot en passar pel túnel que connecta la línia vermella i la verda a l'estació de Plaça Espanya. Allà hi ha un senyor amb un barret de colors, que tot i ser molt vell ja, al ritme d'una harmònica fa ballar un ninot que té la cara rodona, les orelles sortides i una cicatriu al front. Aquest músic, que hom diria que porta tota la vida allà, forma part d'aquesta història, que és una història real.
Era un dia qualsevol, d'un mes qualsevol, però de l'any setanta-sis, a l'estació de Metro de la Torrassa. Una àvia, una mare i un nen pugen al vagó que va ple de bon matí i un passatger s'alça per deixar-los asseure junts. El passatger és l'Habib, que acaba d'arribar a Barcelona des de la Costa d'Ivori. Com que és un dels primers músics ambulants del metro, du com a tot equipatge, una harmònica, el seu barret de colors i un putxinel·li.
Assegut entre la mare i l'àvia, el nen se'l mira encuriosit, i la mare, una mica emprenyada, li diu:
―Sito, no assenyalis amb el dit. No veus que crides l'atenció? Aquest senyor és com tu i com jo, només que ell és de color.
La mare procura educar bé el seu fill, però el nen, tot recordant la darrera pel·li d'en Tarzan, es gira cap a l'àvia i es tapa la boca en una rialla còmplice com si no l'acabés de creure del tot.
El músic, que du una ma agafada a la barana i l'altra aguantant el ninot, es mira el nen i somriu. Pensa que amb aquell nas punxegut i les orelles sortides, és com si hagués ficat un mirall al davant del seu putxinel·li.
―No vull anar al doctor Sapo!― diu el nen.
―No li diguis doctor Sapo, ficar malnoms és un vici molt lleig, i és de mala educació― li contesta la mare.
―Es diu gripau, no sapo―afegeix la iaia
La iaia és una persona alegre que sempre té un somriure, però en passar per un cert punt, recorda amb certa tristor:
―En aquesta estació hi havia un refugi.
― Hi havia Metro quan tu eres petita?―li diu el nen.
―Quan jo complia setze anys, aviat en farà uns quaranta, les “paves” bombardejaven Barcelona i els municipals ens feien baixar al metro perquè ens hi havíem d'amagar. Encara recordo la roba que portava aquell dia. El metro era el nostre refugi.
El nen no entén res. Mai havia sentit que un gall dindi pogués llençar bombes, però en veure la iaia seriosa, percep que parla d'una època antiga i dolenta, i pensa que deu ser veritat, i se la creu perquè és la iaia, i les iaies no diuen mentides.
En sortir del vagó, ja a Plaça Espanya, el nen, sempre nerviós, fuig de la mare jugant i rellisca fent-se un bon cop contra un seient de pedra. Mare i àvia espantades el veuen plorar desconsolat. En Habib, que anava darrere, agafa el nen a collibè i els acompanya al dispensari, on li han de ficar dos punts. Des d'aquell dia una petita cicatriu al front anirà creixent amb ell.
Mentre eren al dispensari, el músic, per evitar que plorés, li parlava en francès, però el nen no l'entenia. Llavors, agafà un retolador al metge, i assenyalà el front del putxinel.li.
― Com que t'assembles al ninot, diu que li ficarà el teu nom, i que li pots pintar al cap un nyanyo― digué el metge que sí que l'entenia.
Això el va consolar molt, i distret, va pintar la cicatriu al mig del front de ninot.
Des d'aleshores i fins avui, mentre fa el seu espectacle, cada vegada que passa el nen, i més tard el noi, i més tard l'home, i ara el vell, li fa moltes festes i s'alça el barret dient en veu alta:
Tothom alerta, perquè en Sito torna al Metro.