Sota les vies de Barcelona
Barcelona no dorm mai del tot, però aquella nit semblava més silenciosa que de costum. El vent fred bufava pels carrers buits, arrossegant papers vells i murmuris de converses extingides. En Tomàs va baixar les escales mecàniques de la parada d’Universitat amb les mans enfonsades a les butxaques de l’abric. El rellotge marcava les 23:47. Últim metro.
A l’andana, només quatre persones esperaven. Un home vestit amb roba d’oficina, fullejant un diari vell. Una parella recolzada a la paret, xiuxiuejant-se paraules que es perdien en l’eco dels túnels. I una dona amb un abric vermell, dreta a l’extrem de l’andana, amb el cap lleugerament inclinat.
El silenci pesava. Només el degoteig persistent d’una canonada i el zumzeig elèctric dels fluorescents trenquen la quietud. L’aire era fred i humit. I aleshores, un so. Llunyà, profund. Com un crit esmorteït en la distància.
En Tomàs es va girar, mirant cap a l’obscuritat del túnel. No havia estat una veu, però tampoc semblava un simple soroll del metro. Va esbufegar, sacsejant el cap. El cansament li jugava males passades.
Les llums van parpellejar just quan el tren va arribar amb un estrèpit metàl·lic. Les portes es van obrir amb el seu xiulet característic, i els passatgers van pujar sense pressa. En Tomàs va entrar en un vagó quasi buit i es va asseure prop de la porta, recolzant el cap enrere.
El metro es va posar en marxa.
Durant uns minuts, res fora del normal. Només el moviment suau del tren i el reflex de les llums sobre les finestres.